Daniel Pérez és expert en regulació energètica. 

El 2022 passarà a la Història com l’any en que el sistema energètic va col·lapsar. Encara que estem en procés de canvi, el mix energètic encara està dominat per instal·lacions fòssils i centralitzades, i els recursos primaris que les permeten funcionar es troben majoritàriament fora de les fronteres de la Unió Europea. Això ha generat tres greus crisis.

La primera crisi és la crisi climàtica. El planeta s’escalfa i anem camí de no arribar a l’objectiu de l’acord de Paris, pel qual, l’escalfament global s’hauria de limitar a un màxim de 1,5 ºC. El IPCC, entitat internacional de referència en matèria de canvi climàtic, ens indica que per tenir almenys un 50% possibilitats de no sobrepassar els 1,5ºC, podem embrutar l’atmosfera amb un màxim de 2900 giga tones de C0₂. Doncs bé, al 2019, últim any respecte del que tenim dades fiables, ja portàvem 2400 tones emeses, i avancem a un ritme de 40 giga tones anuals de C0₂. Per tant, al 2032 ja s’haurà arribat, si no fem un canvi accelerat i radical, al màxim d’emissions per aconseguir els 1,5ºC. I d’aquestes emissions, un 34% provenen del sector energètic.

La segona crisi és la crisi dels preus de l’energia. Un MWh d’energia elèctrica costava, tradicionalment, entre 40 i 50 EUR, mentre que al 2022, el preu mig a Espanya va ser de 209 EUR/MWh. Pel que fa al gas, els preus van passar de 15 a 150 EUR/MWh en molt poc temps. La pujada es deu, principalment, per tant, a que el gas natural s’ha disparat, per l’ús com a arma econòmica que n’ha fet Rússia, i això ha arrossegat també l’electricitat, que pels capricis del marginalisme, fa que quan el gas fixa preu, totes les centrals cobrin aquest preu alt. I això que aquesta pujada de preus ja inclou els efectes de la reducció de preu generats per l’excepció ibèrica. Tot i així, que el cost de l’energia es multipliqui per 5 o per 10, implica, lògicament, que empreses, administracions públiques i ciutadans hagin vist disparades les seves factures de llum, amb la crisi social i econòmica que allò implica.

La tercera crisi és una crisi de dependència energètica. Encara que sigui dur d’acceptar, la realitat és que bona part de la guerra d’Ucraïna ha estat finançada pels propis europeus, que hem regat de diners a la Rússia de Putin, per la compra de gas, petroli i urani. A més, com a alternativa per reduir la compra de gas rus, Europa, per substituir al dictador rus, s’ha hagut de casar amb altres règims autoritaris, com Azerbaidjan o Càtar, a fi d’aprovisionar-se de gas natural.

Fins aquí les males notícies, que no són poques ni són superficials. Però de bones notícies, també en tenim. L’evolució tecnològica ha permès que a dia d’avui, tinguem al nostre abast fonts de generació d’energia elèctrica de caràcter renovable, i especialment l’energia solar fotovoltaica i eòlica, que no només són la forma més efectiva de lluitar contra el canvi climàtic, sinó que a més a més són la forma més barata de produir energia i ens permet aprofitar fonts primàries locals, com el sol i el vent, sense dependre de dictadures exteriors. T’imagines que els tomàquets ecològics fossin més barats que els no ecològics? Doncs amb l’energia, passa justament això.

Les energies renovables, a dia d’avui, s’haurien d’implantar massivament a qualsevol territori per interès propi, no només per combatre el canvi climàtic. Qui tingui energies renovables al seu territori, tindrà energia barata. Per tant, tindrà un avantatge competitiu per atraure empreses, sense necessitat d’abaixar impostos, i per tant, deteriorar serveis públics. Especialment empreses dependents dels costos de l’energia, com ara centres de dades, dessaladores o indústria pesada. No és casual que la giga factoria de bateries de Sagunt hagi estat a punt de caure si finalment no podia tenir accés a l’energia barata que li donava una planta solar propera. Tampoc ho és que la sudcoreana Iljin, que obrirà una fàbrica de components per bateries a Mont-roig del Camp, necessiti fer un hort solar a prop per subministrar-se.

Malauradament, a Catalunya anem molt endarrerits en matèria d’energies renovables. Hem estat 10 anys aturats, i només al 2022 sembla que tornem a arrencar. Actualment tenim al voltant de 1.000 MW en tramitació avançada, quan en necessitem 12.000 pel 2030 només per aconseguir l’aprovat raspat. Tot i així, dels projectes que es van aprovant a la Generalitat, alguns es troben després problemes a nivell municipal, per part de governs locals de tots els partits, que tenen por que la implantació de renovables al municipi els hi pugui restar vots. En realitat haurien d’estat barallant-se amb el municipi del costat per tal d’atraure ells, i no la resta, el parc solar o eòlic, que els hi permetrà poder situar indústries al voltant i augmentar la recaptació d’impostos, per poder prestar més serveis a la seva ciutadania.

També cal destacar que les energies renovables permeten, per la seva modularitat, obrir la inversió a qualsevol mida i persona. T’imagines que, a d’altres grans infraestructures, com a un aeroport a l’àrea metropolitana, una autopista al Vallès o un macro casino a Tarragona, per citar tres d’actualitat, s’haguessin d’obrir, en almenys un 20% de la inversió, a la ciutadania de la zona? Doncs justament això és el que passa, per llei, amb les energies renovables. Cal obrir un procés participatiu per tal que el 20% de la inversió o el finançament s’obri a la ciutadania o a les empreses locals.

El 2023 hauria de ser l’any en que comencin a instal·lar-se parcs solars i eòlics de nou a Catalunya. I s’hauria de fer sense vergonya i sense necessitat d’amagar-se. Catalunya ja és un dels territoris més restrictius d’Espanya amb la implantació de les energies renovables. Els controls són molt exhaustius, de forma que es respecti, com no podria ser d’una altra forma, la normativa ambiental, urbanística, patrimonial i elèctrica. No cal més entrebancs. No cal reformar res més. El que cal és tramitar, construir i connectar instal·lacions solars i eòliques. Moltes i molt ràpid. Catalunya ja ho està fent amb autoconsum, amb més de 50.000 instal·lacions construïdes, sobre tot durant els últims dos anys. Però amb autoconsum no fem prou. El tancament nuclear el tenim més a prop del que ens pensem, i necessitem substituir aquesta energia per energies renovables.

Cada vegada que connectem un parc solar o eòlic, estem traient espai a les centrals de cicle combinat, que cremen gas. Per tant, reduïm emissions. Però a més a més, cada MWh renovable és un MWh barat addicional que entra al sistema, abaratint el preu de la llum. I cada MWh que generem amb el sol o el vent, és un MWh que no enriqueix algun dictador dels que tenen les claus del gas. En definitiva, pels tres grans problemes energètics, les energies renovables són la solució.