Joan Vila és empresari i president de la Comissió d’Energia de PIMEC, la confederació patronal més representativa que representa i defensa els interessos de les micro, petites i mitjanes empreses de Catalunya.
La transició energètica per frenar el canvi climàtic no és una transformació senzilla, és tota una revolució. Primer perquè no n’hi ha prou en abaixar el consum d’energia, cal actuar sobre totes les formes de matèries primeres, des del petroli, el gas, el carbó, fins a l’aigua, els minerals i els vegetals. La revolució és més ample del que veiem. Per exemple, a Catalunya hem de disminuïr a la meitat l’ús de matèries primeres, fet que comporta a un disseny diferent dels productes, una revisió dels processos de manufactura i, sobretot, a un reciclatge de materials. El món extreu 106 mil milions de matèries primeres, en fixa de forma permanent (edificis, carreteres, béns) 23 mil, en recicla només 9 mil i n’elimina 74 mil als abocadors, a l’aire i a l’aigua. La humanitat s’ha convertit en una màquina de destruir recursos.
Com es pot revertir aquesta situació? Canviant de model. Ens poden ajudar les tecnologies disruptores, però caldrà fer canvis importants en el món fiscal, de repartiment de rendes, de repartiment de treball i d’habitatge. Una cosa va lligada a l’altra.
Les tecnologies disruptores que ens poden ajudar son la generació d’energia renovable (solar, eòlica, hidràulica, biomassa, biogàs, syngas), la adequació dels habitatges en aïllament i bomba de calor, el cotxe elèctric autònom i de flota, la intel·ligència artificial (sobretot en el sector terciari i públic) i la proteïna no animal. Totes aquestes tecnologies, ben direccionades, podríen abaixar l’energia primària de Catalunya des de 295 TWh el 2019 fins a 120 TWh el 2050, una disminució del 59%.
Les tecnologies hi són, ara falta fer que es puguin introduir, creant un relat que la gent l’entengui i no s’hi oposi, com veiem que passa per exemple amb el cotxe elèctric o amb altres àmbits renovables. El risc, gairebé m’atreviria a dir la certesa, és que, fent el camí, perdrem llocs de treball de forma important. Per exemple, si una nevera ha de tornar a tenir una vida de 20 o 30 anys enlloc dels 10 que té ara, això afecta al treball. Si el paper higiènic es fabrica en 26 g/m2 enlloc de 34 g/m2, això afecta la producció global, amb pèrdua de llocs de treball. Si els vols internacionals frenen el seu flux per encariment de l’aviació, perdrem gent a restauració. Si els cotxes esdevenen autònoms, perdrem una quantitat considerable de treball de conducció. A l’altre costat hi ha les noves oportunitats. Xifrem en 150.000 nous llocs de treball els que es necessitaran per adequar els habitatges. Les pèrdues totals de la transformació podrien ser de 82.000 llocs de treball que, si s’aprofiten les oportunitats, poden quedar en un guany final de 27.000 nous llocs de treball. Però aquests trasbals implica haver de formar novament els que perdin el lloc de treball per a una nova capacitació.
El risc més gran que hi ha es diu paradoxa de Jevons. Jevons era un economista anglès que, a l’any 1865 va observar que, com més eficient era la màquina de vapor, més carbó es consumia perquè les màquines treballaven més hores i se’n construïen més. Ho hem vist posteriorment amb el cotxe i amb els avions: millora l’eficiència, baixa el cost i se’n fa més ús. Per tant, cal tenir aquesta paradoxa en el moment de fer la transició. La seva solució és anar a la seva arrel, taxant l’ús de les matèries primeres. Si es posa un impost al petroli, al gas, al carbó, a l’aigua, als minerals i als vegetals, el seu ús serà cada vegada més eficient. Ho veiem avui, malgrat l’impost sobre el plàstic, el reciclatge del mateix no acaba d’arrencar, essent només del 20% front el 80% del paper i el vidre.
Taxar les matèries primeres és una mesura essencial però que no ha de comportar una nova pressió fiscal per no enfonsar encara més l’economia. Aquesta nova fiscalitat ha d’anar de la mà de la supressió d’altres impostos, el més important és l’IVA que taxa el valor afegit. Com pot ser que es gravi la música, la literatura, el teatre, el cinema, la programació, tot el que és creatiu i que surt de la ment? Treure impostos del que genera valor afegit és un concepte racional. En canvi cal traspassar aquesta fiscalitat a les matèries primeres, obligant a fer-ne un ús més eficient i a reciclar al màxim.
El resum pot ser que la transició la farem amb tecnologies disruptores i modificant la fiscalitat. També adequant la resta de l’economia i resolent els efectes socials colaterals. Però això és molt més llarg d’explicar.