Els socialistes catalans, al llarg de la nostra història, segur que hem comès molts errors i també encerts. Entre els últims, l’ensenyament inclusiu que no segrega per raons de llengua. Sens dubte, l’autoritat i la tossuderia de la pedagoga Marta Mata van ser decisives perquè els nacionalistes no repliquessin el model d’ensenyament basc. Un model d’èxit, segons ens diuen, fet que es contradiu amb les afirmacions que el català està en regressió. Estic tan convençut que el problema del català no és a l’escola, com que el problema de l’escola no és el català. Tanmateix, els problemes d’ambdós no es resolen amb sentències judicials. Que Catalunya està esquinçada per raons de llengua, queda palès amb afers com aquest o l’autoengany de les plataformes digitals, i es fa urgent que els no nacionalistes refem ara i aquí el pacte, predemocràtic, que afirmava que catalans ho som tots, parlem la llengua que parlem.

Llegint el llibre de Cayetana Álvarez de Toledo, ets conscient fins a quin punt els socialistes catalans ens vàrem equivocar deixant que continués la tramitació de l’Estatut del segle XXI sense el suport al Parlament d’en Josep Piqué. Amb el vertigen del moment no varen preveure les conseqüències dels nostres actes, ens vàrem espantar i vam prendre la decisió més fàcil, passar la pilota a les Corts i que fos allí on es reconduís la situació. Mirat amb la perspectiva que et dona el temps, un error majúscul! Vam servir a la dreta espanyola una immensa pista d’enlairament per revenjar-se de la seva derrota autoinfligida fruit de la inexplicable posició vers la guerra d’Iraq. Que diferent hauria estat si el PP hagués aprovat l’Estatut al Parlament, i que a prop hi vàrem estar! Només hauria calgut fer-nos valdre davant dels nacionalistes, i no permetre aprovar un document, de màxims, que tots érem molt conscients de la seva inviabilitat dins la Constitució. Tant ho sabíem que vam deixar que el mateix Mas fos qui pactés la nova redacció amb en Zapatero. Un acord que el podríem haver avançat aquí amb en Piqué i així desmuntar el nacionalisme espanyol. Cert és, que després d’aquest pacte, el PSC va tenir el suport electoral més gran que mai ningú ha tingut a la història de Catalunya, però a quin cost?

Ens seran necessàries generacions per tornar el monstre dins la làmpada i mentrestant els dos nacionalismes continuaran fent-se la víctima. El problema català només es resoldrà quan la dreta espanyola accepti el títol vuitè de la Constitució en el seu redactat i l’esperit. És evident que en la situació actual és una quimera, però, si en el passat hi vam estar a prop, ningú ens pot dir que en el futur no es torni a repetir, només cal que quan es produeixi siguem prou intel·ligents per veure-ho.

És obvi que per arribar-hi falta molt de temps. Per això cal que primer arreglem la situació aquí, cal que ens deixem de blocs, d’uns contra els altres i els no nacionalistes, independentistes inclosos, ens dediquem a fer política tercerista* que tant encén els nacionalismes enfrontats.

*Tercerista: terme que fa servir Álvarez de Toledo per definir els que volen dialogar.