Compartim l’apunt de Raimon Obiols, exprimer secretari del PSC, a L’Hora de Nou Cicle, publicat el dimecres 12 de juliol, amb l’anàlisi sobre el debat cara a cara entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. 

 

No vaig veure en temps real el debat Núñez Feijóo – Sánchez, perquè aquell vespre era a Brussel·les, Atresmedia em volia fer pagar per veure’l, i jo no hi estava disposat. Però he llegit una bona quantitat de comentaris en els mitjans i a les xarxes, i l’he vist després, a Barcelona.  Com a debat no ha estat precisament edificant. Més ben dit: no ha estat un debat, i és evident que va ser preparat, pels organitzadors i moderadors, i pel propi Núñez Feijóo (i els seus sherpes), amb aquest objectiu precís i exacte: que no fos un debat.

Aconseguir-ho no és dificil.  Hi ha una tècnica de comunicació, anomenada el Gish gallop, que consisteix, si es té el morro suficient, en martellejar amb fal·làcies,  mentides, infundis, boles,  paparrutxes  i falsedats, disparades a tal velocitat que impedeixi a l’adversari contestar eficaçment. És el que feu minuciosament el candidat del PP. 

El resultat, en conseqüència, no ha estat un debat sinó una altra cosa:  un xou, un espectacle televisiu en el més pur estil Sálvame, amb un total desordre i amb interrupcions permanents, que feia impossible fer-se una idea de quina visió, propostes o programa podien oferir els dos participants del cara a cara. D’aquest tipus de «debat» n’hauriem de dir un «Deixi’m parlar».

Ha molestat, ha escandalitzat, però no massa. Lamentablement, a aquests espectacles de brutalització  ens hi hem anat acostumant.  Salvador Dalí, segons esmenta Ferran Toutain en un dels seus llibres,  ja deia, fa mig segle: «Considero la televisió un dels procediments més vils de la cretinització humana i la miro amb una mena de perversió masoquista». Pel que fa a aquesta televisió berlusconiana que fa anys que ens submergeix, el pintor de Port Lligat va ser premonitori, perfectament profètic.  

Diuen que els del PP s’han posat com unes castanyoles i que els socialistes estàn nerviosos.  Es dirà que escombro cap a casa, però es pot afegir que aquesta no és forçosament una mala notícia. Posar-se nerviós  te avantatges, segons com, i encara hi ha camp per córrer. El partit no està dat i beneït, com martelleja la dreta. 

El tracking de l’endemà, a El País, va detectar una limitada fluctuació favorable a la dreta : «Després de la celebració del debat, el PP avança quatre dècimes respecte a la vigília i el PSOE en perd dues. El guany dels populars es produeix a costa de Vox, mentre que a l’espai de l’esquerra passa el contrari i Sumar aconsegueix un petit botí de tres dècimes més davant del lleu retrocés socialista. La diferència entre els dos principals partits creix respecte a l’inici de setmana fins a acostar-se als dos punts: el 31,2% dels populars i el 29,5% dels socialistes. El panorama general, en qualsevol cas, gairebé no varia». 

El d’avui confirma que el debat no ha produït cap canvi apreciable en el cos electoral. El canvi ha estat en els mitjans i les candidatures, que podría acabar incidint en l’electorat si els estats d’ànim de la sortida del cara a cara es cronifiquessin.

En general,  els experts  solen afirmar  que l’efecte dels debats televisats pot oscil·lar al voltant d’un 3% de canvi en els resultats. Qui sap. Cada cas és cada cas, i en unes eleccions sempre hi ha moltes variables en joc. 

Potser una d’elles, en aquest cas concret, serà la valoració que la gent s’està fent de les característiques dels dos contendents. Sánchez, que tenia fama de de ser com un ganivet d’acer  inoxidable, resistent i resilient, va mostrar-se en una altra faceta humana: va aparèixer  incòmode,  neguitós davant del Gish Gallop de Núñez Feijóo. Aquest, en canvi, va aparèixer impertorbable, amb unes galtes notables, còmode enmig de la bronca constant que, havent sigut perfectament preparada, no el sorprengué ni un sol instant.  

De projectes per als propers quatre anys, en aquest “Deixi’m parlar» d’Atresmedia, quasi ni una paraula. Pràcticament res. Un no va poder parlar-ne, i l’altre ho volia evitar fos com fos. 

Potser hi ha una franja  de gent que en aquests moments es  demana quin tipus humà és preferible per dirigir el govern: un que s’inquieta, s’afecta i es posa neguitós en un debat com el d’abans d’ahir, o un que va mostrar trobar-s’hi en el seu element, en la seva salsa, i s’hi trobava encantat,  content i satisfet.