Carles Martí és el secretari de Programes del PSC i membre del Comitè de Direcció de l’Endavant! Reproduïm aquest article d’anàlisi política publicat al seu bloc, “Socialisme ve de Societat”.

El proper 23 de juliol els catalans i catalanes estem cridats de nou a les urnes per renovar Les Corts i decidir el futur govern d’Espanya. Seran unes eleccions a cara o creu, on el país es decantarà per un dels dos models que han forjat la nostra vida en comú els últims anys: el model conservador que encapçala el Partit Popular o el model progressista que lidera el Partit Socialista, el model conservador que avui representa Núñez Feijoo o el model progressista que encarna el president Pedro Sánchez.

Des dels inicis del segle XXI, hem pogut constatar els efectes d’aquests dos models sobre les nostres vides. Durant la gran crisi econòmica i social de 2008-2014, una crisi provocada pels excessos neoliberals de desregulació, privatitzacions, endeutament incontrolat i minimització dels poders públics, vàrem conèixer els efectes de l’aplicació del model conservador a escala europea i espanyola. Les seves receptes imposades  d’austeritat, pujades indiscriminades d’impostos, insolidaritat i desmantellament dels serveis públics no van fer sinó agreujar la crisi ficant-nos en una espiral d’empobriment, desigualtat, desafecció i crispació social que va portar la UE al llindar del descrèdit amb la posada en qüestió de l’euro i del trencament intern amb la divisió nord/sud i el Brexit. Llavors, l’Espanya governada pel PP de Rajoy, resignada i seguidora acrítica dels mandats conservadors, era assenyalada com un dels PIGS, els països culpables que havien de pagar el preu més alt. Una Espanya de mínim creixement i màxim atur (fins a 5 milions de persones), d’augment vertiginós de les desigualtats i de la pobresa infantil, de retallades en salut i educació, d’increment dels impostos indirectes i minimització de les pensions. Una Espanya sense personalitat pròpia ni full de ruta, sota el llast de la corrupció i amb un govern sense res a oferir a la ciutadania més que sacrificis per a la majoria que va acabar veient néixer les protestes massives del 15-M i del procés independentista amb totes les seves conseqüències polítiques posteriors. Afortunadament, a partir del 2015 el Banc Central Europeu va decidir virar el rumb i va instaurar una política monetària expansiva de compra d’actius i d’última garantia que juntament amb una baixada acusada del preu internacional del petroli van assentar les bases d’una recuperació econòmica a tota Europa i també a Espanya. Una recuperació econòmica que malgrat tot va ser lenta perquè fins al 2018 no es van retrobar els indicadors principals de 10 anys abans.

L’altra cara de la moneda ha quedat sortosament palesa arran de la crisi 2020-2022 nascuda de la concatenació de la pandèmia de Covid-19 i la guerra arran de la invasió russa d’Ucraïna. Una crisi sobtada i aguda que, a més de forçar l’aturada abrupta i gairebé general de l’economia europea en la fase de la pandèmia i de generar una inflació severa d’un alt impacte sobre el poder adquisitiu de les famílies i les empreses en la fase de la guerra, ha comportat un allau de milions de refugiats i ha posat de manifest molts dèficits i dependències estructurals de la UE. Dependències en matèria de ciència aplicada, de subministrament d’energia, de capacitat militar i sobretot de producció industrial en sectors sensibles com els semiconductors o les bateries elèctriques. Però davant aquests reptes ingents, immediats per a la majoria de la ciutadania i determinants per al futur col·lectiu d’Espanya i Europa, aquesta vegada les polítiques desplegades han estat les del model progressista. La resposta de la UE a la crisi de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna s’han caracteritzat per la rapidesa, la cooperació i la solidaritat, la voluntat d’intervenció pública i la visió estratègica a mig termini. Pivotant de nou sobre els valors fundacionals de la Unió, la democràcia i l’Estat del Benestar (amb el sistema públic de salut al capdavant), els governs europeus han consensuat els tancaments interiors i exteriors de fronteres anti-covid, el programa de compra massiva i coordinada de vacunes, el suport pressupostari i militar a Ucraïna, l’aprovisionament alternatiu de tot el petroli i gas necessaris i sobretot l’emissió de deute europeu mancomunat que ha permès finançar un vastíssim fons d’ajuts econòmics a la recuperació post pandèmia, a la lluita contra la inflació i a la posta en marxa de mesures de transformació estructural i resiliència davant futures crisis. Transició ecològica i autonomia energètica, reindustrialització, creixement del sistema europeu de R+D, digitalització i reorganització de les capacitats diplomàtiques i militars són els objectius finals de la UE amb aquestes mesures. Unes mesures d’èxit que Espanya ha contribuït decisivament a dissenyar i ha liderat en la seva excució.

Amb les idees molt clares i una gran determinació, transmetent confiança i mobilitzant les energies de la ciutadania i de la resta de governs des de la UE a les CCAA i el municipis, el govern progressista d’Espanya pilotat per Pedro Sánchez ha assumit la seves responsabilitats i ha posat en marxa dotzenes d’actuacions legislatives i polítiques destinades a pal·liar els efectes de la crisi i a avançar en la modernització i sostenibilitat de la nostra economia i dels nostres sistemes de protecció social des de la justícia i l’ampliació de drets i llibertats. Revalorització anual de les pensions i garantia del seu sistema públic futur (8,5% aquest 2023), pujada d’un 40% del salari mínim professional, reforma laboral per acabar amb la precarietat (90% de nous contractes indefinits des la seva promulgació), ingrés mínim vital per erradicar la pobresa, bonificacions al transport públic per als usuaris habituals durant dos anys i al transport privat durant la fase aguda de la inflació, recuperació dels sous dels funcionaris i estabilització de centenars de milers d’interins a tos els cossos, impostos a les grans fortunes i als beneficis extraordinaris de les grans empreses, llei de regulació de la eutanàsia i molt especialment el Pla de 200.000 milions d’euros de fons europeus Next Generation són algunes de les més destacades d’aquestes actuacions. En definitiva, un esforç majúscul i exitós de la mà de tot el país que ha portat la recuperació econòmica i social en un període molt curt de temps i el reposicionament estratègic i internacional d’Espanya deixant enrere els anys d’inèrcia, impostos, retallades i corrupció dels governs del PP.

Catalunya ha viscut també i en primera línia l’efecte d’aquests dos models tant diferenciats a l’hora d’afrontar les crisis perquè a les situacions compartides a tota Europa i a tota Espanya, a casa nostra s’hi ha sumat el procés independentista. En el context de la crisi de 2008-2014, l’oportunisme d’alguns partits catalans i la incompetència i el càlcul equivocat del govern del PP van desencadenar un procés polític i social destinat a assolir una secessió impossible i perjudicial d’Espanya i d’Europa per part de Catalunya. El resultat del miratge ja el coneixem: divisió i enfrontament en la societat, pèrdua enorme d’oportunitats i d’empenta col·lectiva, deteriorament institucional i enfonsament del nostre prestigi com a país. Anys de confusió i inquietud, de voluntat d’imposició i conflicte, de mesures unilaterals, de respostes dràstiques i excepcionals, de judicialització i d’empresonaments, conseqüència d’un model conservador, rígid i nacionalista per ambdues bandes.  

L’arribada del govern progressista de Pedro Sánchez també va canviar substancialment les coses en el panorama del procés independentista. Emparat en la fermesa democràtica i el respecte de l’estat de dret, lluny de la passivitat, el nou govern ha abordat la situació amb valentia des del diàleg i la voluntat de superació del conflicte, fins i tot en moments tant cruents com el dels aldarulls de finals de 2019. Amb l’objectiu últim del retrobament entre catalans i entre catalans i la resta d’espanyols, s’han promulgat els indults dels polítics independentistes empresonats, s’han iniciat converses institucionals amb el govern de la Generalitat i s’han promogut reformes per equiparar la nostra legislació en matèria de sedició a la de la resta de països occidentals. Aquest nou enfocament progressista basat en el reconeixement de la pluralitat d’Espanya i la cultura de la cooperació i el pacte per abordar els desafiaments col·lectius ha portat a Catalunya un clima social i polític completament diferent que ha permès superar la dinàmica de blocs i retrobar paulatinament les prioritats del país en les solucions als problemes centrals de la ciutadania (infraestructures, sequera, educació …). La Catalunya de 2023 és molt lluny de l’aïllament, la crispació i la tensió paralitzants de 2018 heretades del govern del PP i el desgovern de Catalunya

Avui doncs, gràcies a l’acció progressista del govern actual a l’hora de fer front a la crisi 2020-2022 i a les seqüeles de la de 2008-2014, Espanya i Catalunya estan en molt millors condicions socials i econòmiques que al 2018 i assoleixen quotes de desenvolupament i justícia com no ho havien fet en molts anys. Tanmateix, els grans reptes mundials i les incerteses que comporten de cara al futur no han desaparegut: els efectes del canvi climàtic i la necessitat d’una descarbonització de les nostres societats, la interdependència de l’economia globalitzada, la pressió migratòria esperonada per la pobresa causada per les guerres i els desastres naturals, l’aparició constant de canvis tecnològics que impacten en la nostra economia i la nostra vida quotidiana amb la intel·ligència artificial al capdavant i la recomposició geopolítica mundial empesa per la Xina són els principals d’aquestes reptes mundials del present que el nostre país ja està enfrontant.

A l’hora d’abordar des d’Espanya aquests reptes compartits, la cruïlla d’aquestes eleccions, el proper 23 de juliol, és per tant, entre triar les respostes progressistes que ha liderat Pedro Sánchez i que acabem de comprovar que han resultat beneficioses per la gran majoria, que han fet possible creixement econòmic, modernització i cohesió social o triar les respostes conservadores que torna a presentar-nos el PP de Núñez Feijoo i que recordem perfectament com a fracassades i inoperants per fer front a les crisis. Unes respostes conservadores que a més aquesta vegada venen acompanyades de pactes claudicants amb l’extrema dreta populista i retrògrada de Vox.

La proposta socialista per encapçalar un nou govern progressista d’Espanya té per objectiu construir entre tots una Espanya progressista, moderna i resilient, protagonista a Europa i el Món, amb idees i iniciatives pròpies que en facin un referent. És una proposta que creu fermament que prosperitat i redistribució no només son compatibles sinó que es retroalimenten positivament i que es basa en sis principis:

1. Rigor i fiabilitat, compliment dels compromisos, implicació i responsabilitat, voluntat de participació activa, en particular en el context europeu i internacional

2. Governar per a tothom (ni contra ningú ni al servei de ningú) i amb tothom, comptant especialment amb els agents socials i amb els governs de les CCAA i dels ajuntaments, des del lideratge dels poders públics i la cooperació públic-privada

3. Unió en la diversitat, igualtat i cohesió a partir del reconeixement de la diferència i la singularitat individuals i de la pluralitat cultural i territorial, un reconeixement expressat en el respecte i plasmat en el diàleg, el pacte i els drets i deures compartits

4. Solidaritat i cooperació perquè ningú quedi enrere i tothom tingui les mateixes oportunitats i pugui fer front a les seves necessitats

5. Modernitat i innovació, impuls a la creativitat i a la iniciativa

6. Transparència i qualitat democràtica al servei d’una administració eficaç i eficient, foment de la implicació i la participació ciutadana, reivindicació de la memòria col·lectiv

Sis principis que travessen totes les polítiques del programa socialista per aquest proper mandat 2023-2027 i que molt especialment volen garantir que la imprescindible transició ecològica i digital de la nostra economia i la nostra societat que ja està en marxa serà justa i sostenible; que el nostre Estat del Benestar continuarà enfortint-se i ampliant-se abastant des de les infraestructures de mobilitat i comunicació fins a la seguretat i la prevenció passant per les pensions, l’habitatge, els serveis socials, l’educació, la salut, la R+D i la cultura; i que el feminisme i la igualtat home-dona no abandonaran la centralitat del nostre progrés com a societat.

I sis principis que volen portar a Catalunya la consolidació del retrobament i la reconciliació entre catalans i entre catalans i la resta d’espanyols mitjançant el diàleg social i polític; el reconeixement explícit i la protecció de la nostra singularitat cultural i lingüística; la seva participació en la cogovernança d’Espanya i en la presa de les decisions clau que l’afectin; i el finançament i les inversions que el país necessita.

Posar de nou Catalunya en marxa, recuperar la seva condició de motor econòmic d’Espanya i Europa i el seu caràcter de país d’avantguarda, fer de Barcelona la capital cultural i científica d’Espanya i de tot el territori la Porta Sud d’Europa a cavall del corredor mediterrani és el que permetrà un nou govern progressista d’Espanya liderat per Pedro Sánchez. Triar el model progressista el proper 23 de juliol és l’única alternativa per no tornar enrere ni a Catalunya ni a Espanya però sobretot per fer front als reptes presents i futurs amb la garantia d’èxit, cohesió i justícia que ha quedat demostrada pel lideratge socialista del país els últims quatre anys.