Gabriel Alomar. Fill del foc i les cendres de la Primera República.
Gabriel Alomar Villalonga (1873-1941) va viure en una època de grans contradiccions: les desigualtats de l’època feudal no acabaven de desaparèixer i els drets democràtics no aconseguien emergir, tot coincidint amb una segona industrialització que produïa grans canvis a un ritme vertiginós.
La democratització de l’Estat va tenir una relació estreta amb el republicanisme federal que estava emergint i que va promoure unes mesures de les més avançades d’Europa, mesures que es van acabar amb el cop d’estat de Pavia i que va deixar el moviment republicà federal molt debilitat per la repressió, el que va provocar l’aparició de moviments nacionals com el català, el basc i el gallec. D’altra banda, les organitzacions populars s’allunyaven del republicanisme federal per acostar-se a l’anarco-comunisme i al sindicalisme.
Al final d’aquest capítol, l’autor intenta situar les circumstàncies que van influir en el pensament d’Alomar. Van tenir una gran influència les revolucions francesa i americana i l’aparició de la societat de masses.
Li va interessar el projecte de Ferrer i Guàrdia de creació d’una escola lliure, així com el republicanisme radical d’Alejandro Lerroux, precisament perquè aquest va ser el primer a constituir un partit de masses.
“Tot menys una cosa: militar…¨ Orígens i influències familiars
Es descriu la infància d’Alomar. L’aristocràtica família de la seva mare Margalida Villalonga li permet tenir un accés a la cultura molt per sobre de la mitjana espanyola. Emparentada amb els germans Villalonga, autors famosos de la primera novel·la escrita en català i sobre la societat mallorquina, la professió del seu pare com a militar va obligar la família a canviar permanent de domicili i de fet la mort de la seva mare, quan Alomar tenia nou anys, va passar a Àvila. Aquest canvi continu de domicili es reprodueix posteriorment a la seva vida professional: Alomar volia ser qualsevol cosa menys militar, així li ho recomanava el seu pare. Probablement d’aquí neix el seu antimilitarisme.
L’autor també destaca que la qüestió religiosa de la família va tenir una influència important en el seu anticlericalisme, que va augmentar amb motiu de la mort de la seva germana per falta d’atenció mèdica, i que el seu tutor va substituir per atenció religiosa. També va contribuir al seu anticlericalisme el caràcter antidemocràtic de l’Església que dominava l’educació a Espanya, així com una altra circumstància com va ser la lectura d’un llibre escrit intel·ligentment per un sacerdot contra el nou Estat liberal.
La postura d’Alomar era rebutjada pel cercle familiar, que preferien que manifestés les seves idees fora de Mallorca. Tot i això, entre els Villalonga hi va haver membres amb idees republicanes que van patir presó i exili per aquestes causes. Antonio Villalonga és el que millor representa la branca progressista de la família, que va marcar profundament Alomar.
L’adolescència d’Alomar i del catalanisme polític
Al capítol anterior l’autor ha reflectit les influències que han marcat el seu progressisme republicà i les influències que marquen el seu catalanisme polític. Comença amb el seu ingrés a l’Institut Balear, inspirat en el despotisme il·lustrat de Jovellanos, amb la intenció de tenir unes elits polítiques ben instruïdes i que va ser un dels bressols de la Renaixença a Mallorca. Un dels seus professors, d’origen català, va propiciar els primers contactes d’Alomar amb Catalunya.
La Renaixença és una part i no la més important en la recuperació de la llengua catalana. Quan es produeix una nova industrialització de Catalunya, amb grans canvis en l’estructura social, els temes de la Renaixença estan molt lluny d’aquesta realitat, mostraven una poesia exaltant sobre la felicitat del món rural i idealitzava un passat que ja no existia. D’altra banda, apareixien escriptors, que no feien servir el llenguatge arcaic d’aquests, sinó que utilitzaven el català tal com es parlava.
L’autor descriu els orígens del capitalisme polític, quan el republicà Valentí Almirall va fundar el primer diari totalment en català i posteriorment convocà el Primer Congrés Catalanista per tractar temes relacionats amb la llengua, el dret i la política. També va crear l’Acadèmia de la Llengua catalana i una plataforma amb el nom Centre Català. Descriu els fonaments de la política d’Almirall que té quatre elements centrals: transversalitat, abastar totes les sensibilitats polítiques, sorgir de la societat civil i ésser accidentalista en la forma d’Estat. Aquest moviment estaria format per tres corrents: el republicanisme federal d’Almirall, el grup de la Renaixença i el grup catòlic. Després d’Almirall, el protagonisme del catalanisme polític el pren la Lliga Regionalista, de tendència conservadora i que va marcar la línia política d’Alomar.
“Sols la revolta salva” Joventut i modernisme
Parla sobre la joventut d’Alomar, quan es llicencia en Filosofia i Lletres a Barcelona i col·labora amb diferents mitjans de comunicació mallorquins. Es casa i comença a fer classes a l’Institut Balear on va estudiar. El context d’aquella època estava marcat per la crisi del 98, on els autors criticaven el complex espanyol i alhora exaltaven el mite. La visió de la història d’Espanya d’aquella època tenia un component catòlic i a la monarquia se la considerava la unificadora de l’Estat. En aquestes circumstàncies, a Catalunya es crea un partit polític com és la Lliga Regionalista que va produir un creixement cultural.
L’autor planteja que abans d’entrar a analitzar el vessant intel·lectual i polític d’Alomar, cal conèixer el vessant modernista. El modernisme és una crítica de l’ordre social del segle XIX. Aquest moviment es manifestava per camins diferents, des de l’art a la literatura, la moral i la filosofia. Però quan la burgesia s’apropia de certes formes artístiques del modernisme, els modernistes de l’època ho veuen amb disgust.
L’origen del moviment modernista a Catalunya se situa el 1881 amb l’aparició de la revista L’Avenç fundada per Jaume Massó i que fou la referència del modernisme. Ja al número u defineix quina és la seva intenció a través d’una declaració d’intencions. El modernisme va tenir les seves crítiques per part del sector conservador, el seu representant més influent va ser el bisbe Torres i Bages. La revista L’Avenç continuaria sent la referència, i ara sota la direcció de Jaume Brossa i Alexandre Cortada, influïts per les avantguardes franceses i centreeuropees.
L’Avenç assumiria els postulats d’Almirall al Diari Català en el sentit de fer servir la llengua que parlen els ciutadans. Pompeu Fabra va publicar Assaig de gramàtica de català modern el 1891, on defensaria el català com una llengua moderna, tenint en compte expressions del català utilitzat i, alhora, aniria incorporant expressions del català literari. Les Normes Ortogràfiques es van publicar el 1913, la gramàtica el 1916 i el diccionari el 1932. L’autor destaca que Alomar va participar en el debat sobre les normes ortogràfiques amb el mateix Pompeu. La conclusió és que el modernisme i el catalanisme d’esquerres avançaven cap a la creació d’un espai polític.
En acabar els estudis a Barcelona, Alomar viurà entre Mallorca i Barcelona, escrivint articles per l’Escola Mallorquina i pels mitjans literaris de Barcelona. El seu objectiu era fomentar una nova educació i no només arreplegar el sentir de l’opinió del poble sota la figura de Miquel dels Sants Oliver. Com que les idees conservadores s’anaven imposant a l’Escola Mallorquina, va decidir anar a Barcelona, on van tenir un paper destacat al primer Congrés Internacional de la llengua catalana.
Alomar crea el concepte de Futurisme que és un fenomen artístic-filosòfic de caràcter avantguardista, i esdevé l’aportació més treballada d’Alomar als debats politicocultural de Barcelona. S’hi observa l’agitació cívica i la utopia d’una Catalunya igualitària. Insistia en la creació d’un catalanisme progressista i republicà fent un cant al català per futurista. Per caminar en aquesta direcció, va crear el Centre Nacionalista Republicà, però alhora feia una crítica del nacionalisme internacional. Criticava el concepte de pàtria representada a la Restauració, perquè la pàtria defensa la tradició i s’oposa al progrés. Creia en el catalanisme com una forma de resistència a la tradició. Introdueix el concepte de llibertat, conciliant la llibertat individual amb la col·lectiva.
Gabriel Alomar i els orígens del catalanisme progressista
En 1906 es funda el partit Solidaritat Catalana (SC) que va tenir un gran èxit en les eleccions de 1907, hi eren tant republicans d’esquerres al qual pertanyia Alomar, com catalanistes conservadors. Però certes postures fent costat als monàrquics de la Restauració acabarien amb la desaparició de SC.
En aquella època Alomar era un referent de l’esquerra. Reconegut per personalitats de pensament molt diferent, com un intel·lectual original i crític amb la Restauració Monàrquica, plantejant temes com l’abolició de la pena de mort, el dret de manifestació i de vaga. També treballava políticament participant en les llistes electorals de diferents partits, sent president de la Unió Socialista de Catalunya. També va ser elegit a les Corts Constituent de la II República.
A les municipals del 1909, es presentaven per primera vegada separats el catalanisme conservador i el d’esquerres, i en aquesta disputa va guanyar el catalanisme d’esquerres, però va perdre davant del Partit Republicà Radical de Lerroux, fet que va estimular Alomar a elaborar una estratègia per a un nou catalanisme d’esquerres. Aquesta tasca era molt difícil, ja que el lerrouxisme incorporava elements del cooperativisme obrer, va crear les primeres organitzacions feministes i una àmplia xarxa d’ateneus, i com a conseqüència va ser la principal força de la modernització del republicanisme a Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona. El lerrouxisme competia amb la Lliga amb un discurs anticatalanista tractant-los de carlins. Aquella era una època de forts debats, on Prat de la Riba planteja el seu programa del catalanisme conservador en contraposició al catalanisme d’Alomar. Les diferències eren notables: Prat era accidentalista i podia ser qualsevol cosa; Alomar defensava que no calia ser republicà accidentalment, sinó que formava part de la seva naturalesa. Per a Prat era qüestió de pàtria, per a Alomar era qüestió de ciutadania i modernitat. Si es produïen aquestes diferències en el terreny ideològic, en el terreny polític també hi havia diferències en les infraestructures de les escoles i a les pròpies ensenyances educatives, on el catalanisme conservador defensava la postura de la Restauració.
Amb motiu del desastre militar al Marroc el 1909 i la mobilització d’obrers pares de família com a soldats, es produeix la Setmana Tràgica amb enfrontaments amb la Guàrdia Civil, va haver-hi 100 morts i moltes detencions, i va acabar amb cinc condemnes a mort, una d’elles la de Ferrer i Guàrdia. Davant d’aquests fets, Alomar va escriure un text duríssim, on retreia el silenci de la ciutadania i acusava la Lliga de només protestar quan eren perseguits alguns dels seus. També criticà el Govern de l’Estat per la seva reacció davant les protestes i va fer veure que era un moviment separatista, especialment el ministre de governació per la seva mala gestió.
L’autor explica la teoria d’Alomar dels tres moments del catalanisme, segons qui lideri l’emancipació nacional catalana: la burgesia, les classes mitjanes o la classe obrera. Només quan arribi a la tercera fase hi haurà una realització nacional de Catalunya. Per aconseguir-ho cal treure a les classes riques el monopoli del catalanisme i atès que l’esquerra nacionalista prové de la dreta, no n’hi ha prou de donar-li un cert aire social. A la seva conferència de desembre de 1910 “Afirmacions i negacions del catalanisme”, fa una síntesi del seu programa que ve a ser que els obrers facin seu el catalanisme, no que el catalanisme faci seva la lluita obrera i alhora, fa una crítica a l’elitisme d’esquerres i defensa el polític professional.
La nova dècada que començava ho feia en un context diferent, ja que, a conseqüència de la Setmana Tràgica, es va constituir la Confederació Nacional del Treball (CNT). D’altra banda, l’alineació de la Lliga amb la política repressora del govern cada cop era més clara, demanant públicament la delació. Paradoxalment, aquesta situació va portar el catalanisme d’esquerres a ser una força minoritària a les diferents eleccions. L’any 1919 Alomar va ser elegit a les eleccions a Corts, encara que la Lliga va guanyar les eleccions amb una abstenció superior al 65%. La conflictivitat obrera no parava de créixer i com a conseqüència la CNT creixeria tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Tota aquesta situació va portar a l’arribada de Primo de Rivera al poder.
Crisi del Règim del 76. Diagnòstic i proposta
Alomar nega rotundament que la situació política a Espanya el 1923 (després de l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1876) necessités un cop d’estat. En un article del 1930, afirma que Espanya té tres grans problemes: el Marroc, el sindicalisme i el nacionalisme català. El 1923 Alomar escriu un llibre al Ruedo Ibérico: La política idealista que sintetitza la seva forma de pensar i la complexa situació política. Exposa que quan hi ha canvis profunds, la gent pensa que provocarà un canvi de règim i això no té per què.
Amb el cop d’estat del 1923, la CNT va haver de passar a la clandestinitat, queden prohibides les eleccions i les vagues, el català i la senyera; es declara l’estat de guerra i se substitueixen els governadors civils per governadors militars; aparició de pistolers de la patronal contra líders obrers, continuïtat de la Monarquia. Alomar torna al concepte de nació de la Revolució Francesa que encarna la llibertat, la sobirania popular i el progrés social. Hi havia altres visions de la nació com la canovista que tenia un caràcter providencialista, la tradicional de la Lliga, el krausisme, la nacionalista. El pensament d’Alomar té a veure amb el pimargallisme actualitzat, que exposa a les bases de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Estava en contra del centralisme i de l’Estat liberal i, d’altra banda, contra l’estat-nació de la generació del 98 i sostenia que els drets socials, civils i polítics sense una base institucional acaben sense complir-se com passava amb el règim de la Restauració. Alomar creu que el socialisme ha d’anar acompanyat del republicanisme, perquè sota el règim de la Restauració els drets individuals i col·lectius eren permanentment incomplerts i el preocupava que una part important de la població quedés fora del sistema polític.
Després de l’anàlisi de la situació política, reflexiona sobre com es poden implementar les transformacions polítiques. Per a Alomar eren fonamentals una preparació educativa i moral de les classes treballadores abans d’unir-se a la lluita contra el règim. A la necessitat de la formació coincidia amb líders sindicals. Alhora, a Alomar el preocupava el retrocés de drets i llibertats amb motiu de l’aparició dels feixismes a Europa, i per això proposava activar la participació política del poble, traçant aliances entre el catalanisme, el republicanisme i el moviment obrer.
Dictadura de Primo de Rivera i “el rècord de la comuna persecució”
Alomar torna a treballar el 1923 a l’Institut Balear després de la seva curta època com a diputat pel Partit Republicà Català. La censura i la repressió li va impedir estar a primera línia de la política, però no per això va deixar d’estar actiu. L’activitat de l’ensenyament era vocacional a Alomar, exercint una influència entre els alumnes de manera molt positiva. És en aquesta època quan va escriure La política idealista i va participar en la creació del partit Unió Socialista de Catalunya (USC) i un setmanari Justícia Social i prologa el llibre de Rafael Campalans El socialismo y el problema de Cataluña, posteriorment col·laborarien en la qüestió nacional i obrera. També va participar en la Liga Española de los Derechos del Hombre. Alomar era una referència per a totes les persones i institucions d’oposició a la dictadura, i per això va ser president de la Lliga laica de Mallorca.
Després de la caiguda de la dictadura, el catalanisme republicà i d’esquerres va avançar a la Lliga dintre del moviment nacional català. De fet, a les eleccions d’abril del 1931, van guanyar àmpliament i si no ho hagués fet possiblement, no s’hauria proclamat la República el 14 d’abril, segons paraules de Joaquín Maurín.
“104.470 vots”. La Segona República. De la victòria a l’exili per ambaixada
A principis del 1931 polítics monàrquics van proposar unes eleccions municipals en lloc de generals per superar la crisi de la Monarquia, però el resultat del 12 d’abril va conduir a la declaració de la República, primer a Eibar i després a Barcelona. Alomar es va presentar en dues circumscripcions: Barcelona i les Balears. A Barcelona va obtenir 104.470 vots, només 5.000 menys que Macià. Aquest resultat va posar en relleu la importància d’Alomar com a líder de l’esquerra. Alomar participà activament al Congrés i va pertànyer a la Comissió que elaborava el projecte de la Constitució, també va ser un actiu ambaixador a Roma i el seu treball va ser reconegut als diferents mitjans. En els treballs per elaborar la Constitució, defensava l’oficialitat de les diferents llengües i que la llengua oficial de l’Estat no es digués espanyol, sinó castellà. Plantejava la relació entre les autonomies i l’Estat, així com la federació de les regions.
Un cop aprovada la Constitució i l’Estatut, va renunciar al seu escó i encara que sorprenentment volia ser ambaixador a Argentina, com que no va rebre el plàcet, va ser nomenat ambaixador a la Itàlia de Mussolini on va ser dos anys. Finalment va tornar a la passió per la docència, a l’Institut de Palma i a la Universitat de Barcelona, on investigà la relació entre la Revolució i el Romanticisme.
Amb motiu de l’esclat de la Guerra Civil, va ser nomenat ministre plenipotenciari al Caire on va morir amb 66 anys desesperançat amb el Govern de Franco i amb el futur de les societats europees davant l’avenç del feixisme. Finalment, el feixisme va ser derrotat a Europa, però no a Espanya on es va produir una brutal repressió contra les idees democràtiques de la igualtat i el republicanisme que defensava Alomar, que finalment va caure en l’oblit i que amb motiu del 150è aniversari es tracta de recuperar.
L’últim article d’Alomar
El llibre reprodueix a continuació dos articles gràcies a l’historiador Francesc Vilanova. El primer de Carles Pi i Sunyer, alcalde Barcelona durant la República sobre la història de l’últim article d’Alomar. I segon, el mateix article traduït del francès.
Un article de Gabriel Alomar, per Carles Pi i Sunyer
Pi i Sunyer va rebre a casa seva a Londres dos soldats catalans que després de diferents peripècies, van acabar lluitant amb l’exèrcit britànic a Egipte en unes condicions molt dures on havien vist morir molts companys. Venien per complir la voluntat de Gabriel Alomar mort temps enrere i molt conegut entre els soldats. Es tractava d’un article que havia escrit i que enviava a Pi i Sunyer on recordava la mútua amistat i perquè en fes l’ús que estimés convenient. Recorda Pi i Sunyer, que havia rebut una carta d’Alomar el juny del 39 i una altra del gener del 40 on explicava la seva difícil i precària situació a Egipte.
L’article escrit en francès el titulava: “La nació de la qual no puc pronunciar el nom”. L’article no es va arribar a publicar per raons òbvies. Escrit com un treball periodístic, trasllueix la seva indignació i altura moral. L’escrit estava una mica deteriorat pel llarg temps passat a les motxilles dels soldats en zones de guerra i havien estat tan previsors que havien fet una còpia d’ell, per si un moria en el trajecte, i en la còpia havien fet un canvi , que al següent apartat s’explica el sentit. Pi i Sunyer valora l’esforç d’aquests soldats catalans i de tants altres que van morir lluitant contra el feixisme arreu d’Europa. En honor a ells va voler fer públic l’article d’Alomar malgrat els anys transcorreguts.
La nació de la qual no es pot pronunciar el nom. Gabriel Alomar (pseudònim: Albert de Beaurocher)
20 desembre 1940.
L’article està transcrit del francès per Francesc Vilanova i traduït al català per Mila González. Resulta difícil fer-ne un resum, perquè no només n’és important el contingut, sinó l’emotiva prosa, que transmet molt bé el seu estat d’ànim. Explica que no es pot pronunciar el nom d’aquesta nació perquè el nom d’aquesta nació és el signe d’una responsabilitat que no es vol confessar.
Sempre és present a l’article l’oblit d’una nació, que després de segles de governs despòtics i religiosos, havia aconseguit la llibertat sense vessament de sang, cosa que va produir una sorpresa al món, especialment per als governs liberals que presumien de ser els alliberadors del poble.
Alomar es fa preguntes: per què quan aquesta nació va ser atacada per forces feixistes els països liberals no van acudir a ajudar-los per defensar la llibertat?, es respon: perquè pensaven que d’aquesta manera defensaven millor el seu territori davant d’aquestes forces. Però aquestes forces van arribar a aquests països amb la intenció d’alliberar-les per no haver reaccionat en el seu moment ajudant aquesta nació. L’exili de les elits arreu del món no va ser ben rebut per molts països, però la confiança en el futur els va fer continuar lluitant. Recorda el cas de França, que després de la seva rendició i quan els agressors reproduïen el que havien fet abans a la nació innombrable, els exiliats espanyols van continuar la lluita alliberadora tot i que mai no hi va haver un reconeixement públic.
Al final de l’article es poden veure diverses anècdotes: quan un grup de soldats espanyols lluiten a Xipre amb els aliats, Alomar reprodueix textualment la notícia apareguda a la premsa: “Soldats xipriotes al servei dels aliats”. Els soldats catalans que van entregar l’article a Pi i Sunyer, a la còpia que havien fet, havien ratllat la paraula xipriotes i havien posat, espanyols. Finalment, quan Alomar anava a escriure la paraula Espanya, no la va escriure perquè havia dit que aquesta nació és impronunciable.
F.M.M.
Roc Solà González (Sant Feliu de Codines 1994) és historiador i professor associat a la Universitat de Girona. Doctorand en Història Contemporània. Impulsor de cursos d’Història. És cofundador del col·lectiu Debats pel Demà. Pertany a l’Institut Sobiranies.