El llibre de Juan Sisinio Pérez Garzón forma part d’un projecte editorial que vol englobar la història de tot l’espectre polític espanyol des de la Il·lustració fins a l’actualitat, de manera que aquest volum forma part d’un díptic amb la Historia de las derechas en España d’Antonio Rivera. D’entrada és important destacar que no es tracta d’una història de l’esquerra i de la dreta, sinó de les esquerres i les dretes, de manera que des del principi es vol deixar clar que als dos costats de l’espectre polític existeix una pluralitat de tendències, moviments i partits, que implica que ningú pot afirmar que és la manifestació única i genuïna de l’esquerra (o de la dreta) a Espanya. Malauradament, aquesta ha estat una constant de la història de les esquerres i té la darrera manifestació en el debat caïnita per les essències que es desenvolupa actualment a l’espectre polític més enllà de la socialdemocràcia.
El plantejament de l’autor presenta algunes originalitats en comparació amb obres similars. La primera d’elles és la definició de l’esquerra: “se ha encuadrado en la izquierda a los grupos políticos, movimientos sociales y personas que, desde la Ilustración, han pensado que todos estamos dotados de una razón capaz de organitzar una sociedad de ciudadanos libres e iguales y, por tanto, solidarios y felices. Esto implica no solo oponerse a cualquier forma de opresión, sino cambiar tradiciones y normas para impulsar la emancipación de todas las personas”. Aquesta definició obliga a analitzar cada moviment i partit polític en funció del seu context històric i no segons les categories actuals. Així, el liberalisme en la seva fase revolucionària i d’oposició a l’absolutisme va ser l’esquerra d’aquell moment (1789-1834), malgrat que després les seves divisions internes (moderats-progressistes-demòcrates) i l’aparició de nous moviments (socialisme, anarquisme, comunisme) el van situar a la dreta de l’espectre polític.
El segon element distintiu d’aquest assaig és que no se centra en l’anàlisi dels grans plantejaments teòrics, sinó de la concreció d’aquestes idees en la realitat social i política de cada moment històric a Espanya, sense perdre la referència del que passava a Europa i al món, però sense incidir gaire en els debats teòrics. Com diu el mateix autor: “tanto el liberalismo, en su momento revolucionario, como posteriomente el socialismo, el anarquismo y el comunismo, han compartido la meta de cambiar las estructuras de dominación existentes y, puesto que estas cambian y se reproducen (como ocurrió con el liberalismo), también los objetivos de las izquierdas han tenido que cambiar”.
El tercer aspecte destacable és la cronologia que planteja Pérez Garzón i que no és l’habitual en la periodificació de la història d’Espanya durant el segle XX. L’autor situa el final de la Restauració l’any 1923 amb el cop d’estat i la posterior dictadura del general Miguel Primo de Rivera i agrupa aquesta primera dictadura, la Segona República, la guerra civil i la primera etapa del franquisme en un període que caracteritza com de grans esperances i tràgiques derrotes. Per a ell, la normalització progressiva del règim de Franco a partir del tractat amb els Estats Units (1956) i el posterior Pla d’Estabilització de 1959 marca un canvi essencial en l’evolució de les esquerres, que tanquen el període de la guerra civil i es preparen per a una oposició al franquisme amb la perspectiva de recuperar la democràcia. Aquesta etapa no es tanca amb la mort de Franco o amb la Transició, sinó que s’allarga fins a 1996 amb el final del govern de Felipe González i el retorn de la dreta al govern de l’Estat. La darrera etapa es caracteritza per la crisi i la reconstrucció de les esquerres en un context de crisi econòmica, desafecció política i reparació dels valors identitaris.
El quart element a ressaltar és que cada un dels capítols té un darrer apartat dedicat específicament a la lluita de les dones per la seva emancipació i igualtat social, política i econòmica. Per a l’autor, el feminisme és un moviment dintre de les esquerres, que no ha tingut sempre ni la comprensió ni el suport dels moviments i partits tradicionals de l’esquerra, que no traslladaven el seu ideal igualitari i emancipatori a les relacions familiars i de parella, de manera que Pérez Garzón no amaga que la lluita feminista també es va haver d’orientar contra el masclisme de les esquerres.
Es tracta d’un assaig llarg, però de lectura fàcil gràcies a l’estil senzill i sense complicacions de l’autor, que a més es veu facilitada per l’absència de notes a peu de pàgina, que es compensa amb una bibliografia específica al final de cada un dels sis capítols que formen el llibre. Al final podem trobar una bibliografia general que complementa la de cada capítol i un índex onomàstic per trobar referències ràpides als personatges citats al text.
La conclusió de Pérez Garzón a l’epíleg resulta clara: “Se puede argumentar que las izquierdas en España, aceptando que también sumaron errores y acciones injustificables, históricamente han impulsado y ampliado libertades y derechos sociales, han contribuido de modo relevante a la elaboración de las constituciones más democráticas de nuestra historia y han cimentado el estado del bienestar.”
Una visió completa de la història de les esquerres a Espanya durant els segles XIX i XX, que presenta alguns plantejaments nous i, fins a cert punt, polèmics, que l’allunyen de la historiografia tradicional sobre el tema, tant en la caracterització de “l’esquerra” com en la periodificació d’aquests dos segles llargs de la història d’Espanya. També cal destacar la incorporació i individualització de la lluita feminista en cada un dels períodes analitzats i el fet que no amaga la lluita en contra dels masclisme dintre de l’esquerra, que en alguns períodes va ser tan reaccionària en aquest aspecte com els partits de dreta o l’Església. Una lectura imprescindible per comprendre l’origen i l’evolució dels moviments i partits d’esquerra, escrit des d’una visió socialdemòcrata d’aquest espectre polític.
Com s’ha comentat, el text no té notes a peu de pàgina, que haurien dificultat molt la lectura, sinó que presenta una bibliografia específica al final de cada un dels sis capítols, que es complementa amb una bibliografia general al final del llibre.
F.G.L.
Juan Sisinio Pérez Garzón (Gójar, Granada, 1949): catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la Universidad de Castilla-La Mancha, va ser conseller d’Educació i Cultura de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha de 1987 a 1993, sota la presidència de José Bono. La seva tasca investigadora s’ha centrat en les revolucions liberals espanyoles del segle XIX i en la història dels moviments socials i polítics d’esquerres durant els segles XIX i XX. També ha treballat sobre l’ús de la memòria (és a la dir, la història) com a eina de control social. Entre les seves obres destaquen Milicia Nacional y Revolución burguesa. El prototipo madrileño (1808-1874), redactada a partir de la seva tesi doctoral, Historiografía y nacionalismo español, 1834-1868, Las Cortes de Cádiz: El nacimiento de una nación liberal (1808-1814) i Historia del feminismo. I ha estat editor del volum col.lectiu La gestión de la memoria. La historia de España al servicio del poder. Col.labora habitualment amb diversos mitjans de comunicació