En aquesta segona dècada del segle XXI postpandèmia, sembla ja molt clar que el principal adversari de la SD ja no és ni el liberalisme (molt qüestionat per la seva incapacitat d’oferir cap resposta a les crisis d’aquest segle) ni encara menys la democràcia cristiana del segle XX, sinó la renascuda extrema dreta en forma de nativisme (denominació que fa referència al nacionalisme excloent de caràcter populista que es pot reagrupar sota el lema “primer els de casa, els nascuts al país”).
Per a Zielonka, el factor principal que explica el ressorgiment de l’extrema dreta no és doncs polític (descrèdit de les elits) ni econòmic (desigualtat, pobresa, limitacions dels serveis públics) sinó social: el suport a la restauració del paper predominant de la família i la nació en la societat i l’estat. L’extrema dreta no fa en realitat res més que reivindicar el retorn de l’estat-nació com a garant de la seguretat, en sentit ampli, en temps convulsos. Sobirania, identitat nacional, tradició, homogeneïtat, llei i ordre, fronteres, proteccionisme remeten tots al mite de l’estat-nació romàntic.
Però combatre la força d’aquest corrent, la SD no en té prou, com també s’està comprovant, amb desacreditar el seu anacronisme i aferrar-se al pragmatisme del present, renovant periòdicament els seus lideratges i els seus missatges, sinó que necessita imperiosament oferir una visió alhora atractiva i creïble de la “bona” societat a la que aspira. Una visió que no pot consistir al seu torn a aferrar-se a l’estatisme de les èpoques glorioses (els anys 45-75 del segle passat). La intervenció econòmica, la integració social i la democràcia, pilars SD de la seva proposta de benestar i drets per a tothom ja no es poden sostenir, en el nou context de globalització, burocràcia, internet i crisi de la representativitat, en l’estat d’escala nacional. Ara cal dissenyar una societat en la que l’estat comparteixi la sobirania amb actors socials, locals i transnacionals que puguin portar la construcció de lligams i solidaritats més enllà de la nació (de la comunitat nacional imaginada). Unió Europea i municipalisme han de ser els instruments principals d’aquest camí i l’interculturalisme el valor a incorporar amb força.
Aquesta és, en síntesi, la reflexió que Jan Zielonka llença al socialisme democràtic, al que veu sumit en una certa desorientació en el combat d’idees enfront de la rampant extrema dreta.
C.M.J.
Jan Zielonka és un destacat politòleg polonès nascut el 1955. Doctor per la Universitat de Varsòvia, actualment és professor de Ciència Política i Relacions Internacionals a la Universitat de Venècia i professor visitant de Política Europea a la Universitat d’Oxford, de la que va ser director del seu Centre d’Estudis Europeus (al St. Anthony’s College). També ha exercit a l’Institut Universitari Europeu de Florència i al Col·legi d’Europa de Bruges. Articulista en nombrosos mitjans de comunicació europeus, el seu últim llibre ha estat publicat per la Yale University Press (The lost future and how to reclame it – 2023).
Social Democracy versus the nativist right – Zielonka, J. (Social Europe, 25/9/23)