Gràcies a totes i a tots vostès per ser aquí.

Gràcies al Fòrum Europa per aquesta oportunitat.

Gràcies, Mònica, per les teves paraules però, sobretot, pel que has fet, per l’exemple de superació personal que representes, per l’exemple de competència professional – la Mònica Martínez ha estat Premi Nacional d’investigació per Joves Clara Campoamor 2023, una de les economistes més brillants del nostre país – i pel teu exemple de servei públic. És un honor compartir amb tu amistat.

Quiero empezar esta intervención mía a raíz de los últimos acontecimientos con una reflexión sobre política, sobre política democrática, sobre la forma de hacer política y sus límites. El objetivo de la política, la finalidad de la política es mejorar la sociedad. En sociedades plurales, con distintas visiones y distintos planteamientos sobre cómo debemos mejorar nuestra sociedad. Sociedades plurales y democráticas donde, al final, son los ciudadanos quienes tienen que escoger entre distintas opciones para mejorar nuestra sociedad.

Con unas instituciones democráticas, con unos procedimientos democráticos, con unas reglas de juego democráticas que configuran un marco de convivencia para asegurar el traspaso, la transferencia ordenada y pacífica del Gobierno del poder de acuerdo con la voluntad que expresan los ciudadanos periódicamente en las runas.

Esta es la política concebida como servicio público, y el poder, el Gobierno, ejercido des de las instituciones, como un instrumento de servicio público, no como una finalidad, como un instrumento de servicio público.

La clave, la esencia para que esto funcione es el respeto. El respeto a las reglas, el respeto a los procedimientos, el respeto a las instituciones pero, sobre todo, el respeto al adversario. El respeto al adversario.

Si hay un momento clave, a mi juicio, que sintetiza, simboliza todo esto es la aceptación del rival, la aceptación de que otro ha sido escogido por los ciudadanos para gobernar. Esa llamada que vemos en las películas la noche electoral felicitando a quién ha obtenido el gobierno.

Esa aceptación, ese respeto, esa llamada, ese momento, es un reconocimiento al adversario. Un reconocimiento del adversario. Y ese reconocimiento del adversario lleva implícito un reconocimiento a la pluralidad de nuestra sociedad, a la legitimidad de otros planteamientos distintos al que podamos defender. Y lleva implícito también un sometimiento, una aceptación y un sometimiento a la voluntad de la mayoría respetando siempre, eso sí, los derechos de la minoría.

Esa llamada, ese momento de decir “te toca a ti gobernar, te han escogido los ciudadanos” es también una disposición a trabajar conjuntamente con el otro, con el que piensa distinto a ti. Y esa llamada, ese momento, ese reconocimiento une a la sociedad. No la divide, la une. Reconoce la pluralidad de la sociedad, pero reconoce también que hay un poso común, unas reglas de juego comunes, unas instituciones que son de todos, unos procedimientos que hemos compartido. Es una llamada de unidad.

Hace algunos años que estamos poniendo todo esto en riesgo, saltando límites que antes ni nos pasaba por la cabeza que alguien se los pudiera saltar. No ya que no respetemos al adversario, que es que estamos en la destrucción sistemática del adversario. No ya que no respetemos las instituciones, que es que estamos en la instrumentalización sistemática de las instituciones.

Y no quiero decir que no tenga que haber – que los tiene que haber – controles, los “checks and balances” anglosajones, pero al servicio de todos y de las instituciones en primer lugar y de la estabilidad del sistema político.

¿Qué país somos, en qué país nos estamos convirtiendo si no sabemos estar unidos en una pandemia, si no respetamos y no nos reconocemos el trabajo mutuo bien hecho? Claro, con errores ¿cómo no va a haber errores? Pero no nos reconocemos el trabajo bien hecho entre todos en uno de los momentos más difíciles de nuestra historia reciente.

¿En qué país nos estamos convirtiendo si, funcionando nuestra economía mejor que la de nuestros vecinos, con más gente trabajando que nunca, sin violencia política, tenemos este clima de crispación insoportable?

¿Hay una realidad objetiva que lo justifique?

¿Nos comparamos con países vecinos, nos comparamos con nuestro pasado reciente?

¿Tan mal están las cosas como para justificar este clima de crispación irrespirable en algunos momentos?

¿Qué mensaje estamos lanzando a la sociedad?

¿Cómo convencemos a la Mónicas Martínez, que hay muchas, para que se dediquen al servicio público?

¿Qué incentivos les estamos lanzando para que se dediquen, pudiendo tener éxito y reconocimiento en el ámbito académico-profesional para que den un paso al frente y dediquen una parte de su vida y su talento al servicio de todos?

Sólo des de una concepción de la política como ocupación a cualquier precio del poder se entienden algunas actitudes.

Y yo quiero hoy empezar con una condena rotunda a esta concepción de la política como ocupación del poder al precio que sea.

Y con una llamada a la reflexión colectiva. Con una llamada a la reflexión colectiva.

Y quiero también hacer una reivindicación explícita y desacomplejada de la nobleza de la política entendida como servicio público y como un esfuerzo por mejorar y transformar la sociedad.

I des d’aquesta concepció de la política afronto aquests dies, fins al 12 de maig i també després del 12 de maig.

Ara, fins al 12 de maig, amb una conversa pública amb la ciutadania de Catalunya per explicar-nos, per contrastar diferents plantejaments.

I el plantejament que jo proposo per a la societat catalana és el de iniciar el 13 de maig una gran transformació, la tercera gran transformació de Catalunya en els darrers anys.

La primera va ser als anys 80-90 amb el desplegament de l’autogovern, de les institucions d’autogovern amb la col·laboració de les principals forces polítiques d’aquell moment, amb un paper destacat de Jordi Pujol, també de l’espai polític que jo represento.

La segona gran transformació es va produir amb les presidències de Maragall i Montilla. Àmbit social: mossos, mestres i metges.

Dècada perduda a continuació. Deu anys, a criteri meu, que no han acabat d’estar a l’alçada del que Catalunya pot i ha d’espirar a tenir. Que no ens han anat bé en cap dels paràmetres que vostès vulguin seleccionar. Ni en matèria d’infraestructures no estem preparats per afrontar una sequera, no hem fet res en matèria d’energies renovables, no hem pres cap decisió rellevant en matèria de infraestructures ni aeronàutiques, ni viàries ni ferroviàries, en matèria d’educació estem a la cua, en mesura d’eficiència de resultats en política educativa estem a la cua d’Espanya quan Catalunya havia liderat Espanya, ni en matèria de Sanitat no hem pres cap reforma de fons, ni en matèria d’habitatge, ni en matèria de seguretat.

10 anys que no han anat bé, amb prioritats, des del meu punt de vista, equivocades. I ara toca, des del meu punt de vista, una tercera gran transformació que jo defineixo amb dos verbes: unir i servir.

Unir a la societat catalana. Moment de canvi sistèmic al món: tecnològic, climàtic, econòmic, geopolític, on el nostre model de vida, el model europeu de vida, de generació de prosperitat en règims de llibertat i en un Estat del Benestar només el podrem preservar si anem junts, els europeus. Tenim una cita el 9 de juny.

Només si anem junts, i convé que subratllem allò que ens uneix després d’uns anys en què hem posat excessivament l’accent en allò que ens separa. I ja sé que som una societat plural, afortunadament, però tenim un substrat comú, compartim algunes coses comunes. Si no ¿com és que ens sentim part d’un mateix país? Subratllar aquesta unitat que passa per la preservació de les institucions i el respecte als adversaris.

I servir. Els serveis públics amb dos grans objectius. Posar-los com a primera prioritat amb dos grans objectius:

En primer lloc, per seguir generant prosperitat.

Més prosperitat es pot generar encara a Catalunya amb infraestructures que estiguin a l’alçada de la generació de prosperitat que necessita Catalunya.

Una economia connectada amb un aeroport que segueixi sent dels punters a Europa, amb infraestructures viàries que permetin la mobilitat ordenada i respectuosa amb el medi ambient.

Reformant una administració pública que està sent cada vegada més un obstacle més que no un acompanyant o un incentiu per generar prosperitat.

Serveis públics per seguir generant prosperitat i serveis públics per unir, cohesionar socialment i territorialment Catalunya.

Socialment perquè també en aquests darrers anys han augmentat les desigualtats, amb uns índex de pobresa que generem prou prosperitat com per poder-los corregir si ens ho proposem.

I cohesionar també territorialment Catalunya penant, naturalment, allà en les àrees on hi viuen més ciutadans i ciutadanes – l’Àrea Metropolitana de Barcelona o Tarragona – però també pensant en aquells indrets on hi ha menys ciutadans, que hi ha fixat la residència però que també tenen dret a tenir els mateixos serveis que tenen els ciutadans que viuen a les Àrees Metropolitanes. Equilibri territorial, que tampoc s’ha cuidat aquests darrers 10 anys.

Unir i servir als catalans.

I el mecanisme per fer-ho són les nostres institucions d’autogovern, que han de tornar a ser exemple d’excel·lència en el desplegament de les polítiques públiques, com ha estat sempre Catalunya o al menys la majoria d’anys a Catalunya des de la recuperació de l’autogovern. Exemple d’excel·lència en polítiques públiques. Exemple de reformisme, de capacitat de transformació, d’anticipar-se als temps, de ser els primers que incorporem les tecnologies noves per millorar els serveis públics, de ser els primers que posem en marxa mecanismes d’avaluar els resultats d’aquestes polítiques públiques per poder-les seguir millorant.

Un autogovern fort, excel·lent i una implicació, sí, en la millora del Govern d’Espanya o en la millora d’Espanya.

Nosaltres no som dels que ens anem, sinó dels que hi anem. Que ens arremanguem i que ajudem com vam fer el moment d’assegurar la transició democràtica a Espanya. Catalunya va tenir dos pares de la Constitució de set. Catalunya va tenir ministres rellevants, molt rellevants per l’assentament de la democràcia: Narcís Serra a l’exèrcit, democratitzant-lo; Ernest Lluch posant les bases del sistema sanitari que ens ha servit tant durant la pandèmia.

Catalunya no se’n va, Catalunya hi va a ajudar. S’implica perquè Espanya funcioni més bé. I tot això a Europa, en una Europa que ha d’anar cap a un horitzó federal. Que s’ampliarà. Perquè volem preservar la organització democràtica de la convivència. I ampliarem la Unió Europea a aquells països que es veuen amenaçats. Però que ho haurem de fer transformant les institucions europees i treballant i caminant cap a un horitzó federal. És el camí.

Excel·lència a l’autogovern, implicació en la millora d’Espanya i presència a Europa.

I aquests dies, aquest és el missatge que explicarem amb respecte, amb educació, intentant fer propostes com les que he anat fent, o hem anat fent aquests darrers dies. Hem assumit ja 12 compromisos. La vull en vull assumir un 13è davant de vostès.

M’he compromès a crear un comissionat de l’autogovern que tingui com a primera tasca auditar els serveis públics no per posar el dit a la llaga a ningú, sinó per fer un diagnòstic d’on som, de perquè hem arribat aquí i, sobretot, què hem de fer per recuperar el temps perdut.

M’he compromès a un decret òmnibus per fer front a la sequera. 3.500 milions d’euros amb inversions i al finançament. Sabem què s’ha de fer, sabem on s’ha de fer, tenim empreses i professionals que saben fer-ho. Doncs posem-nos-hi. Amb agilitat. Sense improvisacions. Pensant les coses. Agafant un camí i superant els obstacles que se’ns presentaran, com sempre passa en aquest camí.

M’he compromès a blindar per llei la revalorització d’acord amb el cost de la vida de l’índex de renda de suficiència de Catalunya. No pot ser que aquests darrers anys aquest índex, que és el llindar que marca el nivell de les principals ajudes socials a les persones que més ho necessiten, hagi estat 10 anys sense revaloritzar-se. No és possible que fins al 2023 no s’hagi revaloritzat fruit d’un acord pressupostari. Catalunya té prosperitat suficient per poder garantir que aquest índex, que és la clau dels ajuts socials, s’actualitzi amb el cost de la vida com ho fan les rendes del treball o com ho fan les pensions.

M’he compromès a treballar en favor de la indústria. Vull una Catalunya amb granges, amb escarxofes, però amb indústria, amb fàbriques. Que facin cotxes, que produeixi. Catalunya havia tingut una indústria que representava el 25%, ¼ part del nostre PIB, de la riquesa, de la prosperitat que generàvem. Ara estem una mica per sota del 20%. Crec que si fem les coses ben fetes podem tornar a recuperar un pes de la indústria del 25% del nostre PIB.

M’he compromès a un Pla Renove per millorar la qualitat del nostre habitatge. Més d’una cinquena part del parc d’habitatges que hi ha a Catalunya va ser construït i no ha estat reformat en serio durant els últims 50 anys. Cal ajudar a les persones, sobretot a les persones més vulnerables que viuen a aquests habitatges a actualitzar-los.

En matèria de mobilitat, amb ascensors i en matèria de confortabilitat, amb els banys. 30.000 ajuts. El primer lot per renovar aquests habitatges.

M’he compromès a, progressivament, destinar un 7% del PIB de Catalunya en línia amb les recomanacions de la Comissió Europea a la salut, a la sanitat. Això sí, amb reformes. No només posant-hi més recursos, també reformant el sistema sanitari.

M’he compromès a fer polítiques per millorar la seguretat de Catalunya en tres eixos:

• M’he compromès als 22.000 Mossos d’Esquadra tal com es va acordar a la junta de seguretat al 2030, però he sigut més específic: 570 nous mossos, descomptant jubilacions, cada any durant els propers 4 anys.
• Creació d’una unitat especial, com han fet moltes policies locals a Santa Coloma, Cornellà, a Barcelona, per poder focalitzar aquesta unitat a lluitar contra la criminalitat organitzada en aquells llocs on més present és.
• I m’he compromès a crear una comissaria general de la Dona, que articuli una política integral per fer front a l’increment molt preocupant de delictes de violència de gènere que estem patint.

M’he compromès a destinar un 2% del pressupost de la Generalitat a cultura i hi hem estat treballant en aquests dos últims exercicis pressupostaris. Ens hi hem apropat, queda un tram, malauradament estroncat per la no aprovació dels pressupostos. Nosaltres mantenim aquest compromís.

M’he compromès també a fer – ja no sé quin nom dir-li – quart cinturó, ronda del Vallès, B-40. Ja sé que serà difícil, ja sé que hi haurà gent fins i tot del meu espai polític que hi té reserves. Seurem, treballarem, acordarem i farem. Perquè 30 anys després no podem estar encara donant voltes sobre això. Qualsevol persona que es mogui entre els dos vallesos o que vulgui moure’s des del Maresme al Baix Llobregat sap les dificultats de mobilitat que hi ha. I sap que és necessari perquè aquestes dues comarques concentren la major part de generació prosperitat de Catalunya que es requereix una mobilitat del darrer quilòmetre que s’ha de fer amb vehicles i que és necessari perquè pugui funcionar bé l’economia del nostre país.

M’he compromès per incrementar l’ús social del català des de presidència, no deixant aquesta responsabilitat a l’àmbit de la cultura. I que ningú m’entengui malament, no estic fent una esmena a la consellera Natàlia Garriga, una consellera que ha fet una bona feina. Però crec que requereix una política molt més transversal, la defensa del català. I crec que aquesta transversalitat es pot garantir ubicant la responsabilitat a presidència.

M’he compromès també a equiparar els ajuts quer eben les famílies monoparentals als mateixos ajuts que reben les famílies nombrosos perquè també són persones les famílies monoparentals que passen situacions de dificultats.

I m’he compromès a abordar el finançament de Catalunya desplegant l’Estatut, que no s’ha fet durant aquests darrers 10 anys, i posant en marxa el que és llei i que ha passat el filtre del tribunal constitucional. I em sorprèn una mica veure propostes fetes per aquells que durant 10 anys no han mogut una coma per fer avançar això, que és crear el consorci tributari de Catalunya, paritari entre la hisenda espanyola i la hisenda catalana, per poder recaptar els impostos a Catalunya.

I avui vull assumir un compromís en matèria d’habitatge. Vull fer un anunci: hem vist aquests darrers dies institucions rellevants dir que hi ha un dèficit d’habitatge a Espanya, també a Catalunya. La política d’habitatge que nosaltres desplegarem no refusa accions conjunturals de control de demanda, però sobretot posarà èmfasis en l’oferta, en la generació d’habitatges. I en total hem estimat que Catalunya necessita fins al 2030 200.000 habitatges. 50.000 de nova construcció i 150.000 de regeneració d’habitatge. Habitatges que no estan en condicions de ser utilitzats correctament avui i que han de ser regenerats.

Ho farem lligant els plans de mobilitat amb les àrees on construirem nous habitatges i regenerarem habitatges, perquè no es poden fer els habitatges deslligats de la mobilitat. La gent que hi va a viure ha de poder tenir garantida una mobilitat per poder accedir als seus llocs de treball o als seus espais d’oci.

Ho farem proposant una reforma de la Llei d’Urbanisme de Catalunya, per buscar un just reequilibri de càrregues i beneficis que permetin incentivar la construcció i la regeneració d’aquests nous habitatges.

Ho farem posant èmfasi en la vivenda protegida, en qualsevol de les seves 4 categories: emergència, social, assequible o concertada. I garantint un mix, una barreja d’aquestes 4 categories emplaçaments. No posant la d’emergència a un espai, sinó fent compatible que les diferents modalitats d’habitatge protegit, emergència, social i assequible estiguin i convisquin en el mateix espai.

I ho farem oferint la meitat d’aquest nou parc d’habitatge de lloguer i l’altre meitat de propietat. I ho farem amb un pacte. Primerament amb el món local, sense el qual no només és més difícil transformar, sinó sense la participació del qual en moltes ocasions és difícil transformar. I, per tant, seurem, seuré amb els alcaldes, amb els representants del món local. I pactarem com, on i de quina manera fer això. I també amb un pacte, efectivament, amb el sector privat, que haurà de col·laborar també en la construcció d’aquests habitatges.

13 compromisos fins a data d’avui. Vostès tenen accés al nostre programa electoral que els detalla, però jo aniré aquests propers dies explicant coses concretes que crec que poden explicar què vull dir, amb exemples concrets, quan em refereixo a posar els serveis públics com a primer objectiu del Govern de Catalunya per aquesta tercera gran transformació.

I per això també, a banda d’explicar-me, aquests propers dies demanaré la confiança al poble de Catalunya i demanaré força per governar.

Moltíssimes gràcies.