SEMBLANÇA D’ALTIERO SPINELLI
Per situar el personatge, només direm que Spinelli, nascut el 1907, va ser un italià d’ideologia federalista europea, conegut per la defensa del procés d’integració europea esdevingut en les dècades que van seguir la Segona Guerra Mundial. És considerat un dels «pares fundadors de la Unió Europea i va ser el principal responsable del “Pla Spinelli”, una proposta del Parlament Europeu sobre un tractat per a una Unió Europea federal. La proposta, aprovada el 1984 al Parlament, va ser font d’inspiració per a la consolidació dels Tractats de la UE a les dècades dels 80 i 90.
Spinelli es va adherir el 1924 al Partit Comunista Italià (PCI), quan estudiava dret. La seva oposició al feixisme italià li va valer l’arrest el 1927, anys a la presó i sis més en confinament. Durant aquest període, desil·lusionat amb l’estalinisme, es va distanciar del PCI, abandonant el partit el 1937, i va abraçar posicions del socialisme democràtic. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, va ser reclòs a l’illa de Ventotene, juntament amb prop de 800 presos polítics que s’oposaven al règim feixista. Durant el mes de juny del 1941, Spinelli, Ernesto Rossi i Eugenio Colorni van completar el primer manifest, un text que donava suport al sorgiment d’un nou moviment federalista europeu. A causa de la necessitat de mantenir l’assumpte en secret, i de la manca de materials adequats per realitzar-lo, el Manifest va ser escrit en paper de fumar i guardat al doble fons d’una caixa de llauna.
El document aconseguiria arribar a mans de la Resistència Italiana, i més tard, seria adoptat com a programa polític pel Moviment Federalista Europeu, fundat pel mateix Spinelli l’agost de 1943. El Manifest seria publicat tant en italià com en moltes altres llengües i, en el seu contingut desenvolupava una sèrie de propostes que cercaven la creació d’una Federació Europea d’estats, el primer pas de la qual hauria de ser l’acostament dels països, de manera que no tornés a ser possible la guerra entre ells. Igual que en molts altres cercles polítics europeus d’esquerres, la pretensió sorgia com a reacció als destructius excessos provocats per l’imperialisme. Proposaven una federació de nacions europees com a única manera d’aconseguir el manteniment de la pau. Molts han cregut veure en aquests plantejaments la base de la Unió Europea actual.
Spinelli torna a emergir com a figura rellevant el 1979, alguns mesos després de les primeres eleccions per sufragi universal, quan el Parlament va experimentar una greu crisi en les seves relacions amb el Consell a causa del pressupost del 1980. A instàncies seves, un grup de nou diputats es va reunir el juliol del 1980 per discutir com reactivar el funcionament de les institucions. El juliol del 1981, el Parlament va crear una Comissió d’Afers Institucionals, de la qual Spinelli va ser ponent coordinador, per a l’elaboració d’un projecte de modificació dels Tractats vigents. La comissió va decidir formular un esquema del que hauria de ser la Constitució de la Unió Europea. El projecte de Tractat es va aprovar per àmplia majoria el 14 de febrer de 1984.
Aquells nou diputats i alguns més, van anomenar-se “El club del cocodril” prenent el seu nom del restaurant d’Estrasburg amb el mateix nom. És un grup que encara existeix, sota una altra denominació, i que ha anat seguint i impulsant el federalisme en les institucions europees.
ARTICLE DE WOLFRAM KAISER
El darrer abril, el Parlament Europeu va publicar un document, dins la seva sèrie d’història de la institució, creat per Wolfram Kaiser, un dels seus investigadors. Tot seguit, fem una traducció literal del document.
Introducció
Els federalistes s’havien organitzat al Parlament Europeu des de l’entrada d’Altiero Spinelli com a membre electe del Parlament Europeu (MEP)
A partir del 1979 fins al 1986, va crear el Club del Cocodril el 1980. Spinelli el va batejar així pel Restaurant d’Estrasburg, que encara existeix, on van tenir lloc les seves primeres trobades. Treballant amb Ernesto Rossi i Eugenio Colorni, Spinelli havia escrit i completat el Manifest Federalista de Ventotene (juny de 1941), a l’illa de Ventotene, davant de la costa oest d’Itàlia, on van ser empresonats pel règim feixista. El manifest va circular posteriorment pel moviment italià de la resistència. Durant la Segona Guerra Mundial i, amb l’impuls i defensa de la revolució socialista, es va transformar en un programa transversal.
La Union Européenne des Fédéralistes (UEF), o Unió de Federalistes Europeus, i en general, el Moviment europeu, treballa des d’aleshores per la creació d’una mena d’Estats Units d’Europa.
El pensament i la mobilització federalistes ha influït de forma contínua en la integració europea i l’aprofundiment de l’espai europeu actual, des del Congrés del Moviment Europeu de 1948 en la Haia fins a la Conferència sobre el Futur d’Europa que va concloure el maig de 2022.
Els federalistes inicialment van intentar influir en la creació d’un espai econòmic més integrat institucionalment entre els sis estats membres fundadors de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) entre 1951 i 1952 i de la Comunitat Europea (CEE, 1957-1958), és a dir, Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos.
Spinelli va liderar llavors la mobilització del Parlament Europeu elegit directament pel projecte de tractat de la Unió Europea, aprovat l’any 1984. Mai es va ratificar, però va constituir una clau federalista, punt de referència per a l’estructuració de la UE. La mort de Spinelli el 1986 va propiciar l’organització institucionalitzada dels eurodiputats federalistes de diferents grups polítics en un intergrup: anomenat el Grup Spinelli que, des del 2010, actua per protegir el seu llegat i avançar en l’aprofundiment de la federalització de la UE, mitjançant reformes successives.
Del Manifest de Ventotene a la CECA
La història primera de la integració europea de la postguerra posa l’accent en l’impacte directe del pensament federalista en la formació d’una “Europa central” més integrada.
Els treballs exploraven la cooperació i organització dels federalistes europeus durant la Resistència i la guerra mundial, la qual cosa creava un clima intel·lectual i polític propici a la dimensió “supranacional” i les diverses formes d’integració. A més, el ministre d’Afers Exteriors francès, Robert Schuman, es va referir a la necessitat de crear una federació europea en la seva declaració del 9 de maig de 1950.
Tanmateix, actors diferents dels federals, com els partits polítics i la seva cooperació transnacional i les xarxes transatlàntiques, també eren importants. Les negociacions intergovernamentals que conduïren a la creació de la CECA també es van veure influenciades per altres motius com el desig d’Alemanya Occidental d’aconseguir de ple la igualtat i la sobirania diplomàtica i també l’interès dels governs del Benelux en la creació d’un Consell de Ministres per impedir el domini de la nova organització comuna per part d’una aliança francoalemanya.
No obstant aquest clima, els federalistes van exercir diversos papers clau en la primera integració europea. Com la iniciativa per crear un fòrum institucional per a l’organització i l’intercanvi d’idees nacionals i transnacionals entre polítics, responsables de negocis i directius de la cultura. El juliol de 1947, la UEF va formar el Moviment Europeu (com es va dir a partir de 1948), juntament amb la Ligue Européenne de Coopération Economique, centrada principalment en el foment de la integració econòmica i la Unió Parlamentària europea, creada i dirigida per Richard Coudenhove-Kalergi, així com la Unió Anglofrancesa del Moviment d’Europa.
Al costat d’Spinelli, el Congrés d’Europa va reunir líders polítics com el belga socialista i futur primer president de l’Assemblea Comuna de la CECA, Paul-Henri Spaak, així com Pierre-Henri Teitgen, un advocat i polític del Moviment Republicà Popular (MRP) demòcrata cristià o a François Mitterrand del Grup d’Esquerres Republicanes, tots dos ministres del govern de Robert Schuman. El futur canceller demòcrata cristià alemany Konrad Adenauer també va participar al costat d’uns 750 participants més. A través d’aquest esdeveniment i d’altres organitzats pel Moviment Europeu, els participants van poder establir vincles personals i crear relacions de confiança, encara que van disminuir després de 1945.
Les iniciatives federalistes també van crear trajectòries per a conceptes juridicopolítics sobre com integrar Europa. En aquest sentit, malgrat els seus pronunciats orígens socialistes, el Manifest de Ventotene va servir com a un referent més ampli, sobretot per les dramàtiques condicions de la seva producció i el seu caràcter visionari a principis de la Segona Guerra Mundial.
Després del Congrés d’Europa de 1948, els polítics amb formació jurídica van ser especialment actius en debatre la necessitat d’una integració econòmica significativa i de vincles institucionals més forts. Teitgen, per exemple, va tenir un paper clau en l’elaboració de la Convenció per a la protecció dels Drets i llibertats fonamentals de les persones, al Consell d’Europa, creat el 1949. A càrrec del Moviment Europeu, François de Menthon, un altre advocat i polític del MRP, va redactar el primer pla constitucional per als Estats Units d’Europa.
La cooperació federalista en la UEF i el Moviment Europeu més ampli, i a través del contacte bilateral i multilateral entre partits, van crear un dipòsit d’idees constitucionals per a una Europa integrada que els polítics podien aprofitar en les negociacions intergovernamentals sobre el Tractat CECA i, posteriorment, el 1953, en l’esborrany de tractat de la Comunitat Política Europea (EPC).
Finalment, també van ser els federalistes europeus els que varen pressionar directament els governs per afavorir la integració d’Europa. Molts polítics eren membres del Moviment Europeu i altres estaven a prop dels seus ideals polítics i propostes. És palès que els federalistes italians que treballaven a prop d’Spinelli amb el govern liderat pel primer ministre demòcrata cristià Alcide De Gasperi i el seu col·laborador, Paolo Emilio Taviani, van influir en el Pla Schuman i la posterior acció de Taviani com a ministre d’Afers Exteriors.
Spinelli, per exemple, va suggerir inserir l’EPC a l’article 38 del Tractat Europeu de Defensa (EDC) de la Comunitat. En general, els federalistes van produir moltes idees per a l’EPC que es va desenvolupar l’Assemblea ad hoc de la CECA durant 1952-1953, i que va tenir tres membres addicionals dels tres estats més grans amb la tasca específica de l’elaboració de l’EPC. En la redacció del document, diversos eurodiputats amb estretes connexions al Moviment Europeu van tenir un paper clau. Inclouen els advocats constitucionalistes Teitgen i l’alemany Heinrich von Brentano de la Unió Demòcrata Cristiana, que va dirigir el Comitè Constitucional, així com els socialistes belgues Paul-Henri Spaak i Fernand Dehousse, i Lodovico Benvenuti, demòcrata cristià italià.
Malgrat la forta influència federalista, l’esborrany final del tractat de l’European Political Community (EPC) va marcar un fort compromís constitucional i idees intergovernamentals combinades entre funcionalistes, federalistes i confederals. Aquesta proposta preveia un parlament elegit directament així com una segona cambra, el Senat, formada per parlamentaris nacionals. El president de l’executiu havia de ser elegit pel Senat, i el de l’executiu dependria, en conseqüència, del suport d’ambdues cambres. Els Estats membre també estarien associats al procés de presa de decisions. Finalment, es va acordar que l’EPC també inclogués la necessitat de protegir els drets humans i les llibertats fonamentals, que faltava en el Tractat CECA.
La negativa de l’Assemblea Nacional francesa a continuar el procés de ratificació de l’EDC en una votació el 30 d’agost de 1954 va marcar la desintegració de l’EPC. No obstant això, va servir com a punt de referència per als debats al Parlament Europeu, com es va denominar a si mateix a partir de 1962, sobre l’aprofundiment de la integració europea en la direcció d’una “unió cada cop més estreta”, tal com s’estipula al Tractat CEE de 1957.
De l’informe Dehousse a la DTEU (Decarbonising Transport in Europe)
Amb parlamentaris nacionals fortament a favor de la integració que se seleccionen per treballar a Estrasburg i Brussel·les, el Parlament encara no elegit estava molt esbiaixat cap a les idees federalistes orientades a l’aprofundiment de la integració europea. Es va treballar en estreta col·laboració amb la Comissió Europea amb el seu primer president, Walter Hallstein, federalista convençut, per ampliar les competències de la CEE i les competències del Parlament.
A la dècada de 1960, els eurodiputats gaullistes francesos, que inicialment s’havien unit al Grup Liberal i Aliats, tenien preferències institucionals moderadament intergovernamentals. A més, els comunistes italians i francesos havien estat exclosos per la legislació nacional de la representació al Parlament Europeu fins a 1969 i 1972 respectivament, limitant encara més la dissidència en qüestions institucionals. En altres paraules, organitzar els federals per separat al Parlament no semblava necessari en aquell moment.
Durant la dècada de 1970, mentre que la majoria dels ciutadans es van interessar poc per la política i l’elaboració de polítiques comunitàries, el consens sobre la conveniència general d’una major integració continuava creixent. Al mateix temps, es van produir diversos canvis clau que finalment van motivar Spinelli, que era actiu en el moviment federalista i la recerca aplicada sobre la integració europea i les relacions internacionals als anys 60, a organitzar el suport a la reforma comunitària en una direcció federal en el primer Parlament elegit directament.
Per començar, el Moviment Europeu es va fracturar temporalment, amb la majoria de federalistes sota el lideratge de Spinelli defensant més competències per a la Comunitat i poders pel Parlament com a condició prèvia per a la democratització de la Comunitat. Altres argumentaven que la Comunitat i el Parlament haurien d’abordar primer les noves preocupacions polítiques, especialment els reptes socioeconòmics després de la crisi del petroli de 1973 i la degradació ambiental, per obtenir legitimitat als ulls dels ciutadans per tal d’aconseguir l’aprofundiment de la Comunitat. Aquesta polèmica va portar a una escissió temporal del moviment federalista entre 1956 i 1973, que també va mostrar el debat sobre el moment més adequat per tenir més competències i l’elecció directa del Parlament.
Al mateix temps, el president francès Charles de Gaulle va articular primer una alternativa, una visió agressiva intergovernamental de la CEE als anys 60. El retorn al poder de De Gaulle a França el 1958 ja ajuda a explicar el perquè de l’Informe Dehousse del Parlament de 1960 sobre futures eleccions al Parlament Europeu incloïa diversos compromisos per superar l’oposició dels francesos a l’aprofundiment institucional europeu, com ara un parlament mixt amb membres electes directament i delegats dels parlaments nacionals. Tanmateix, la política de De Gaulle es va tornar més intransigent, la qual cosa va portar a la crisi de la “cadira buida” de 1965 i la crisi de 1966 del Compromís de Luxemburg sobre un veto informal nacional.
Aquesta oposició a la majoria federalista al Parlament va créixer amb la primera ampliació el 1973. Els partits laboristes i conservadors britànics comprenien grans seccions que preferien que la Comunitat continués sent una organització internacional més tradicional amb poders d’una independència limitada.
A Dinamarca, la campanya del ‘No’ al referèndum de 1972 va posar en relleu qüestions institucionals i va produir una escissió que posteriorment reduí la llibertat de suport a les reformes dels governs.
La pertinença dels comunistes francesos al Parlament Europeu, s’afegeix a la fortament articulada, encara que ideològicament diversa, oposició a la reforma federalista al Parlament Europeu.
Socialment, la dècada dels setanta també va ser un període marcat pel domini dels directius davant la crisi socioeconòmica, amb un augment de l’atur, unes taxes d’inflació elevades i un creixement estatal i dèficits pressupostaris. Com un dels dos comissaris italians durant 1970-1976, Spinelli va experimentar aquest predomini dins d’una Comissió que es va afeblir després del Compromís de Luxemburg de 1966, així com va passar en el sistema comunitari de forma més àmplia.
El mode de crisi predominant va privilegiar les pràctiques tecnocràtiques i internacionalistes per governar Europa, que també havia estat modelada pel pensament de Jean Monnet, primer president de l’Alta Autoritat CECA entre 1952 i1955, en relació amb la integració europea. El plantejament va prioritzar la qualitat dels resultats de les polítiques. En canvi, Spinelli i altres federalistes es preocupaven principalment de les vies d’entrada a les polítiques esmentades. Volien crear estructures i processos democràtics adequats i legítims amb un Parlament Europeu fort modelat essencialment sobre la base dels sistemes parlamentaris dels estats membre.
Un cop el Parlament va ser elegit directament, però sense poders addicionals, Spinelli es va dedicar a transformar-lo en una assemblea constituent que redactaria una constitució per a Europa. El 25 de juny de 1980, Spinelli va escriure a tots els eurodiputats amb una còpia, traduïda en diferents idiomes, d’un discurs que havia pronunciat anteriorment en resposta a Emilio Colombo, el ministre d’Afers Exteriors italià. A l’escrit, proposava la creació d’un comitè “ad hoc”, en la tradició del treball de la proposta de l’EPC entre 1952 i 1953 que preparés “les reformes institucionals necessàries” en un esborrany de tractat que hauria de ser ratificat directament pels parlaments nacionals.
Només vuit eurodiputats van participar en la primera reunió amb Spinelli del Club del Cocodril el 9 de juliol de 1980. A l’octubre d’aquell any, però, ja s’hi havien adherit 78 eurodiputats, i el 10 febrer de 1981 Spinelli va presentar una moció per a la ‘Resolució de cocodril’ a la presidenta del Parlament, Simone Veil signada per 179 diputats i diputades, només 11 dels quals eren originàriament del grup d’Spinelli.
Spinelli havia aconseguit crear un intergrup de facto. Tenia ganes d’aconseguir el suport més ampli possible entre partits per al Club del Cocodril i la creació d’una Comissió independent d’Afers Institucionals (ara Constitucionals), que finalment es va crear a partir de la subcomissió existent de la Comissió d’Afers Polítics a la principis de 1982. Finalment, el 14 de febrer de 1984, 237 eurodiputats van votar la versió definitiva del DTEU, amb 31 en contra i 43 abstencions.
El procés de redacció i lobby que va donar lloc al resultat va ser tediós. Spinelli era, d’alguna forma, un emprenedor extraordinari al Parlament Europeu, però, havent estat elegit per la seva llista sense ser militant de cap partit, no va gaudir del suport de tots els membres dels eurocomunistes italians. Va haver de treballar especialment dur per aconseguir el suport dels eurodiputats europeus del Grup del Partit Popular (PPE) sota la direcció d’Egon Klepsch de 1977 a 1982 i de nou des de 1984 a 1992. El Grup del PPE finalment va acceptar el procés, amb un comitè que actuava per separat, sota la direcció d’Spinelli, per redactar el DTEU, renunciant així, en alguna mesura, a la seva influència tradicionalment forta sobre les qüestions constitucionals que tenien a través del Comitè d’Afers Polítics.
Tot i que, com l’EPC de 1952-1953, el DTEU no va ser mai ratificat; no obstant això, va crear un important flux d’idees constitucionals que ha servit de referent als federalistes del Parlament, i directament i indirectament també va influir en les reformes dels tractats posteriors. Per començar, el DTEU, tot i que encara era fortament influenciat pels principis de la democràcia representativa i no incloïa la participació ciutadana, estipulava la necessitat de superar el mètode intergovernamental tradicional per la reforma dels tractats: una idea que va influir en la Convenció Constitucional de 2002-2003.
El DTEU de 1984 també incloïa la noció de ciutadania europea, revifada al Tractat de Maastricht de 1992. A l’article 4, va introduir la idea de drets fonamentals que finalment es van consagrar en la Carta dels Drets Fonamentals promulgada en el Tractat de Niça de 2000 i després integrada al Tractat de Lisboa de 2007. En l’article 12, el DTEU va establir, per primera vegada, el principi de subsidiarietat que posteriorment va ser consagrat al Tractat de Maastricht.
Tanmateix, com l’informe Dehousse, el DTEU també va incloure compromisos per maximitzar el suport en el Parlament Europeu i els parlaments nacionals. A la llum de la profunda persistència de la ideologia política i les fallides nacionals en aquest àmbit polític, una de les conseqüències va ser tractar la qüestió econòmica i la unió monetària de forma superficial, sense compromisos clars per a la seva implantació futura o governança. Una altra conseqüència va ser la formalització del veto nacional des del Compromís de Luxemburg, durant un període de transició de deu anys, després del qual es prendrien totes les decisions per vot majoritari. Spinelli esperava que això apaivagués aquells amb moderades preferències pel treball intergovernamental i els hi permetés experimentar els avantatges del vot per majoria a la pràctica.
Del Club del Cocodril al Grup Spinelli
Després de la mort d’Spinelli el 1986, el Club del Cocodril es va convertir en l’Intergrup federalista, que, quan es va fundar, comptava amb 78 eurodiputats. Es va organitzar sota la direcció del seu secretari general, Pier Virgilio Dastoli, que havia estat ajudant parlamentari d’Spinelli i més tard va treballar com a funcionari al Parlament Europeu. L’oficina de l’Intergrup estava formada per una dotzena de diputats que rotaven mensualment com a presidents. Després de les eleccions de 1999, uns 100 eurodiputats es van unir al que llavors s’anomenava Intergrup de la Constitució europea. Entre ells estaven Alain Lamassoure que, entre altres càrrecs, havia estat ministre d’Afers Europeus en el govern francès d’Édouard Balladur durant el període 1993-1995. Altres eren Jo Leinen, Andrew Duff, Monica Frassoni, Michail Papayannakis, Carlos Carnero i Cecilia Malmström. Rebatejat com a “Intergrup Federalista per a una Constitució europea”, el grup tenia 138 eurodiputats el 2004, poc abans del rebuig del Tractat Constitucional en els referèndums de França i el Països Baixos el 2005. El 2010, després de les eleccions de 2009 i la ratificació del Tractat de Lisboa de 2007, el grup va ser rebatejat novament com a Grup Spinelli.
Entre els eurodiputats que hi han estat afiliats trobem Guy Verhofstadt, primer ministre belga a l’època de la Convenció Constitucional de 2002-2003, i líder del Grup ALDE de 2009 a 2019; Andrew Duff i Sylvie Goulard del mateix grup polític; Daniel Cohn-Bendit, colíder francoalemany de l’Aliança Lliure Verds-Europa del 2004 al 2014 i l’eurodiputada belga Isabelle Durand del mateix grup; el socialdemòcrata alemany Jo Leinen, i el primer vicepresident austríac Othmar Karas del Partit Popular Austríac, entre d’altres. L’actual president del Grup Spinelli és el membre d’Itàlia Viva Sandro Gozi, que va ser escollit al Parlament Europeu el 2019.
El Grup Spinelli continua mantenint estretes relacions amb el Moviment Europeu, amb una gran superposició pel que fa a membres i rols de lideratge. Els membres del grup recents o actuals que han estat també presidents de la UEF, inclòs el socialista espanyol Domènec Ruiz Devesa des del 2023 fins a aquest any. Leinen, a més, també era president del Moviment Europeu Internacional del 2011 al 2017 i va ser succeït per l’eurodiputada búlgara Eva Maydell del Grup PPE el 2017, també membre del Grup Spinelli, abans que Verhofstadt es va fer càrrec de la presidència de la Unió de Federalistes Europeus el desembre de 2023, amb Ruiz Devesa com un dels vicepresidents.
Molts eurodiputats del Grup Spinelli, com Verhofstadt, Ruiz Devesa i Gwendoline Delbos-Corfield dels Verds francesos també són membres de la Comissió d’Afers Constitucionals. Molts d’ells han ajudat a instrumentar la configuració de les posicions del Parlament Europeu sobre qüestions de reforma, sobretot Verhofstadt, que també va ser el coordinador del Parlament Europeu en la Conferència sobre el Futur d’Europa.
Encara que s’organitza amb la mateixa finalitat bàsica d’avançar en la integració europea en un àmbit federal direcció, el Grup Spinelli s’enfronta a més adversitats que el Club del Cocodril. El 1986, la seva l’organització successora va mobilitzar 78 eurodiputats d’un total de 518, o el 15% de tots els eurodiputats. El 2024, en canvi, el grup Spinelli està format per 76 d’un total de 705, o el 10,7% de tots els eurodiputats i eurodiputades. En altres paraules, malgrat l’augment temporal en el moment de la Convenció Constitucional de 2002-2003 i posteriorment, la força organitzativa de l’Intergrup federalista al Parlament Europeu va disminuir un 29 % del 1986 al 2024.
Tanmateix, la capacitat organitzativa del Moviment Europeu i la força de mobilització dels seus membres també han disminuït. A principis de la postguerra, els seus nombrosos membres joves hi van participar en accions espectaculars com trencar barreres frontereres. Els dies 28 i 29 de juny de 1985, conjuntament amb la cimera de la Comunitat Europea a Milà a Itàlia, on sempre el moviment federalista havia estat el millor organitzat i el més influent, la UEF va aconseguir 100.000 seguidors per demostrar que calia una reforma constitucional important. Tot i que el suport a la UE torna a créixer entre la majoria dels estats membres, actualment es pot dir que la UEF i el Moviment Europeu no poden assolir un grau similar de mobilització massiva per a grans canvis després de la darrera reforma del Tractat de Lisboa.
Dos factors més han complicat la causa federalista, que ja estaven presents als anys setanta. Primer, una sèrie de crisis com la crisi financera i econòmica del 2007-2008 fins a la guerra russa per l’agressió a Ucraïna, han tornat a induir un govern més dominat per pràctiques de l’executiu que dificulten que el Parlament Europeu es fonamenti en el poder interinstitucional, la defensa de causes i obtenir el suport dels ciutadans per a un enfortiment encara més del seu propi paper.
En segon lloc, els partits polítics populistes, amb les preferències fortament institucionals i intergovernamentals, han atret més suport popular i han obtingut més representació als parlaments que als anys vuitanta. A més, per mitjà de les diverses ampliacions de països, dels dos grups històricament més antics com també més grans actualment al Parlament Europeu, el Grup del PPE en particular està molt menys unit al voltant de l’agenda constitucional federalista del que ho era en temps de Spinelli. A principis dels anys vuitanta, els democratacristians encara s’identificaven amb la tradició del que llavors s’anomenava “pares fundacionals de la integració europea”, com ara Schuman, Adenauer i De Gasperi. En altres paraules, les condicions estructurals per les reformes importants dels tractats, que requereixen la ratificació a tots els parlaments nacionals, són ara significativament menys favorables que al final de la dècada dels 1980.
Conclusió
Després de la creació de la CECA, els federalistes van dominar l’Assemblea Comú i el Parlament Europeu, com es va anomenar a partir de 1962. Durant les dècades de 1960 i 1970 l’oposició a la reforma comunitària en una direcció federal va créixer, i així els federalistes van començar a organitzar-se ells mateixos al Parlament elegit directament després de 1979. Altiero Spinelli, que havia coescrit el Manifest Federalista de Ventotene el 1941, durant el seu empresonament a la Itàlia feixista, va crear el Club del Cocodril el 1980 per promoure la seva idea que el Parlament elegit directament actués com a assemblea constituent per redactar una Constitució per a una Europa unida.
Des de la mort de Spinelli el 1986, els eurodiputats federals de tot l’espectre de partits s’han continuat organitzant en intergrups amb noms canviants, i des de 2010 han tornat al nom de “Grup Spinelli”.
Descriure, d’una manera més detallada que en aquesta nota informativa, la pertinença particular d’aquests intergrups, els seus rols interns i les connexions externes permetrien, sens dubte, una visió més profunda del funcionament d’autoorganització i acció federalista al Parlament Europeu. Ha quedat prou clar, malgrat això, quina és l’estreta connexió que tenen molts membres de l’actual Grup Spinelli amb el grup de pressió federalista UEF i el Moviment Europeu més ampli, i com contínuament han fet el possible per influir en el posicionament del Parlament sobre qüestions constitucionals.
El 2018, abans de les eleccions al Parlament Europeu, el Grup Spinelli va adoptar un ‘Manifest pel futur d’Europa’, que va redefinir intencionadament el terme utilitzat per Spinelli i els seus col·laboradors el 1941. Responent a tendències cap a la desintegració europea, com el Brexit que “seria un camí cap a desastre”, el Grup Spinelli va presentar una varietat de propostes per desenvolupar la UE en una direcció federal. Inclouen, per al Parlament Europeu, la idea de llistes nacionals per reforçar el caràcter europeu de les eleccions, així com consolidar l’enfocament dels Spitzenkandidaten que es va introduir per primera vegada el 2014. El manifest també recomanava concentrar els poders executius de la UE en mans de la Comissió Europea. Per al Consell Europeu va exigir una major capacitat de resposta del seu president al Parlament, inclosa l’obligació de respondre preguntes orals i escrites. També recomana el manifest un retorn al mètode de treball de la Convenció del 2002 al 2003 per revisar el marc existent dels Tractats.
Amb aquestes i altres propostes, l’intergrup va fer una gran contribució a la preparació de la Conferència sobre el Futur d’Europa de 2022. Després de la seva conclusió el maig de 2022, el Grup Spinelli va redactar un ‘Manifest per una Europa Federal, sobirana, social i ecològica”, adoptat a l’illa de Ventotene el 29 d’agost de 2022.
Van inserir les seves idees a les deliberacions al Parlament sobre les seves demandes de reforma de la UE. Moltes d’elles van trobar el seu camí a les ‘Propostes del Parlament Europeu per a les modificacions dels Tractats’ aprovades pel Ple el dia 22 de novembre de 2023. En una línia semblant, com ha demostrat aquesta nota informativa, les organitzacions i xarxes de federalistes fora i dins del Parlament Europeu han creat trajectòries fortes per a la constitucionalització de la Unió Europea actual en el temps futur. El Manifest de Ventotene va marcar un punt de partida per aquest procés, que l’Assemblea Comú i el Parlament Europeu van impulsar amb l’EPC de1952-1953 i el DTEU de 1984. Aquests dos esborranys de constitucions es van convertir en dipòsits d’idees constitucionals i les reformes posteriors dels tractats han incorporat moltes d’aquestes idees a la UE.
El Grup Spinelli certament espera que algunes de les seves propostes, encara que no necessàriament la transformació de la UE a curt termini, puguin crear un impacte en aquest sentit a llarg termini. En el passat, la constitucionalització de la UE no només ha requerit trajectòries d’ordre institucional, sinó també relats comunicats de manera coherent. En aquest sentit, el Grup Spinelli ha tingut èxit a l’hora d’incorporar referències repetides al seu propi “pare fundador” a les resolucions del Parlament Europeu i diferents propostes. Així, les ‘Propostes del Parlament Europeu per a la modificació dels Tractats’ es refereixen explícitament al Manifest de Ventotene i a la Declaració Schuman de 1950 com a punts d’integració europea a la UE actual.
Actualment, les circumstàncies adverses semblen mitigar la reforma substancial dels tractats, com veiem amb l’articulació cada cop més agressiva de conceptes intergovernamentals per a Europa per part de populistes i partits polítics extremistes que s’oposen a la visió del Grup Spinelli per a la UE. Queda per veure, per tant, si la construcció de la Constitució europea ha arribat a la seva fi, o si la reforma en la direcció federal, com volia Spinelli, encara és possible i, si és així, quan i en quines condicions.
Federalism in the European Parliament. From Ventotene to the Spinelli Group (EPRS, 03-2024)
MANIFEST DEL GRUP SPINELLI
Grup Spinelli. Proposal of a Manifesto for a Federal Europe sovereing, social and ecological.
I.S.N.
Wolfram Kaiser, professor d’estudis europeus a la Universitat de Portsmouth i professor visitant al College of Europe de Bruges. Les àrees d’interès de Kaiser inclouen la història i la política de la Unió Europea i les dimensions transnacionals de la història europea i global des de mitjan segle XIX.
Referències bibliogràfiques
W. Kaiser, Shaping European Union: The European Parliament and Institutional Reform, 1979- 1989, EPRS, European Parliament, 2018.
W. Kaiser, S. Guerrieri and A. Ripoll Servent, The European Parliament and EU democracy: Lessons from 70 years of reform, EPRS, European Parliament, 2023.
Sergio Pistone, The Union of European Federalists, Giuffrè Editore, 2008.
G. Pittoors, The European Parliament and the European citizen as voter, EPRS, European Parliament, 2023