Com es pot veure a la seva portada, el llibre de Paramio La socialdemocracia maniatada inclou també el subtítol “De los orígenes y la edad de oro a la trampa de la crisis de la Eurozona”. I en aquest subtítol ja podem trobar la intenció última de l’obra: buscar en la història de la socialdemocràcia les claus per comprendre per què la gran crisi del model neoliberal iniciada el 2007-2008, en la que encara es troba immersa Europa quan l’autor escriu el llibre el 2012, però que ja es pot analitzar sobradament, és una trampa que emmanilla la socialdemocràcia i no permet el retorn de l’hegemonia teòrica i política del model socialdemòcrata de la postguerra mundial, els anomenats trenta gloriosos (1945-1973), que tant progrés econòmic i tant progrés social va portar, quan semblaria el contrari. Un cop perfilades aquestes claus, Paramio conclou la seva reflexió formulant la proposta que considera essencial per malgrat tot poder aconseguir, en el nou context que descriu, el triomf polític de les idees del socialisme democràtic. Una proposta que avui veiem molt clara, però que fa més de deu anys, en temps d’imposicions d’austeritat i de renaixement dels populismes, no era ni molt menys tan present en els debats de l’esquerra: la reformulació econòmica i política en termes federals de la UE.

Ludolfo Paramio ressegueix la història de la socialdemocràcia a partir del fil conductor de la tesi materialista sobre l’evolució del socialisme, és a dir la de la seva vinculació directa a l’aparició, l’expansió i el declivi de la classe obrera com a grup social amb consciència de si. Per a l’autor, com per a molts d’altres, la industrialització porta el naixement de la nova classe social obrera, és a dir la dels treballadors sense ofici que, a diferència dels artesans, no tenen més recurs per guanyar-se la vida que oferir la seva força de treball bruta. Paulatinament i a mesura que esdevé més nombrosa, la classe obrera pren cada cop més consciència de la seva naturalesa i de la seva força, s’ubica en el context social i polític a partir del pensament socialista i s’organitza en sindicats i partits per reivindicar els seus drets i en una xarxa d’entitats contraculturals per proveir-se d’allò que la resta de la societat i l’estat no li proporciona (dignitat, cultura, educació, mutualisme, solidaritat). Aquest moviment obrer socialista està, però, políticament escindit en dos en funció de la seva valoració de la democràcia: els socialistes revolucionaris consideren la democràcia com un engany de la burgesia liberal per perpetuar la condició subalterna de la classe obrera, mentre els socialistes reformistes veuen en el sufragi universal la millor oportunitat per arribar al timó de l’estat i assolir una transformació de la societat que no menystingui, segregui i discrimini els treballadors. Finalment, a cavall de les enormes conseqüències polítiques de la Primera Guerra Mundial (enfonsament dels imperis i implantació del sufragi universal, masculí primer i també femení després, a la gran majoria dels països occidentals, entre d’altres), l’escissió es consuma i el moviment socialista emprèn dos camins paral·lels i cada cop més contraposats, el de la guia de la revolució comunista russa i el del parlamentarisme socialdemòcrata.

Tres dècades després, l’endemà de la Segona Guerra Mundial, quan els feixismes han quedat derrotats amb un enorme esforç i grandíssim cost, ambdós socialismes es troben en el seu punt més àlgid coincidint amb la màxima expansió arreu de la classe obrera. Malgrat el seu totalitarisme, l’Estat soviètic està plenament consolidat, amb un creixement industrial i tecnològic que sembla imparable i amb una influència sobre el món inqüestionable (països de l’est d’Europa, revolució xinesa, descolonització). Al seu torn, el model d’igualtat social en condicions de llibertat que impulsa la socialdemocràcia des de les seves primeres experiències de govern als anys trenta (principalment a Suècia) i que conflueixen amb el keynesianisme del New Deal rooseveltià als EUA, s’imposa a tots els països occidentals amb un gran consens social i polític. És el triangle virtuós que conformen el desplegament dels serveis públics de l’estat del benestar, com a vehicle de la igualtat d’oportunitats i fins i tot de resultats i com a salari social que augmenta molt considerablement el poder adquisitiu de les classes treballadores; la productivitat del sistema industrial fordista que multiplica i abarateix els béns de consum i crea multitud de llocs de treball en el marc dels acords entre sindicats i patronal; i la intervenció directa de l’estat en l’economia via impostos progressius, empreses públiques de referència, desenvolupament d’infraestructures i regulació. Tot plegat, acompanyat de la democratització de la informació, de la cultura i de la representació social i política, de la liberalització de la moral i els costums i de l’inici de la segona onada del feminisme.

Tanmateix, els anys 1968-1973 marquen ràpidament la fi d’aquest període d’apogeu. Les massives revoltes juvenils de 1968 en el si dels dos blocs (de París a Praga) són la mostra del rebuig de les noves generacions als models socials socialdemòcrata i comunista vigents, mentre el xoc petrolier de 1973 (repetit el 1979) promogut pels països de l’OPEP és el primer gran senyal de l’entrada de l’economia en un context radicalment nou, el de la globalització (mercats globals primer i deslocalitzacions després), la financerització (fons sobirans provinents de l’excedent petrolier primer i de la liberalització dels capitals després) i la terciarització (serveis a les empreses i turisme, sobretot). De cop, les polítiques keynesianes ja no serveixen per fer front al nou escenari d’estancament i d’inflació simultanis que porta la crisi del petroli, els sindicats perden capacitat de representació i de negociació, la indústria i els obrers comencen a disminuir el seu pes econòmic i social i els mercats passen a controlar els governs en lloc dels governs a controlar els mercats. Tampoc l’economia centralitzada soviètica té capacitat per fer front als nous temps, malgrat disposar de petroli i estar a priori fora dels mercats, i a l’erosió del comunisme soviètic com a ideal d’emancipació s’hi suma el seu fracàs com a fórmula de prosperitat sostinguda i d’accés als mínims béns de consum.

Queda doncs el terreny adobat per a la reaparició al primer pla de les tesis lliure mercantilistes del segle XIX, actualitzades sota l’etiqueta de neoliberals: reducció dràstica del paper de l’estat i les polítiques públiques, privatitzacions i liberalitzacions per estimular la competència, baixades d’impostos, cultura de la maximització dels beneficis i la competitivitat individual… Les victòries electorals de Thatcher a la Gran Bretanya el 1979 i de Reagan als EUA el 1980 amb programes obertament neoliberals certifiquen el canvi de paradigma i la nova hegemonia neoliberal queda ratificada amb l’ensulsiada de l’URSS i el col·lapse del bloc comunista el 1989.

Les nefastes conseqüències del neoliberalisme hegemònic no triguen a arribar i ja durant els anys 90 del segle XX són molt evidents les retallades de l’estat de benestar i, per tant, del salari social, la precarització i desigualtat amb un fort augment de la pobresa i les amenaces de desestabilització fruit de bombolles i crisis financeres; però la facilitat de l’endeutament familiar i empresarial (que després arrossega els estats) sobre la base de crèdit molt barat per tenir més poder adquisitiu o volum de negoci i la reducció dels impostos directes arreu emmascara per a les classes mitjanes els problemes de fons. Fins que la gran bombolla de la titularitat de les hipoteques esclata d’imprevist el 2007 i arrossega tota l’economia mundial a una crisi financera gegantina que rememora el crack de 1929 (nascut de pràctiques molt similars). La crisi financera és tan potent que de seguida esdevé econòmica, després social i finalment també política, i posa en qüestió totes les institucions públiques i privades, des dels bancs fins als governs.

La resposta a la gran crisi és desigual. Mentre el president americà B. Obama no té recança a emprar de nou receptes keynesianes d’estímul amb una forta intervenció de l’Estat, la UE dominada per l’ortodòxia alemanya s’entesta a combatre la crisi neoliberal amb mesures d’austeritat radical i de més liberalisme que encara empitjoren la situació i posen fins i tot en qüestió la continuïtat de l’euro.

És doncs sobre la base d’aquesta anàlisi del context incert en què es troba la política occidental, feta a partir del recorregut de les seves causes històriques entrellaçades amb l’evolució del socialisme, que Paramio aborda la resposta a la pregunta que guia la seva reflexió (recordem-la: la de per què, malgrat que el model socialdemòcrata havia sigut un enorme èxit durant trenta anys com a resposta als desastres del capitalisme i el feixisme de principis del segle XX -causants de dues guerres mundials- i el 2012 tant el model comunista com el model neoliberal han quedat abastament desacreditats de manera palesa, el socialisme democràtic no és capaç d’ocupar de nou l’hegemonia social i política).

I la resposta és doble. D’una banda, el model socialdemòcrata dels trenta gloriosos no ha tornat automàticament perquè tres factors dificulten completament que torni sense cap actualització:

• Les regles de la globalització semblen no fer possible ja propostes basades en la plena ocupació o les millores substantives i continuades dels salaris.
• La mobilitat de les bases electorals treballadores, deguda als nous valors socials fortament individualistes, s’afegeix al declivi quantitatiu i qualitatiu de la classe obrera industrial en l’esfera política.
• El posicionament tebi de la Tercera Via durant el període d’hegemonia neoliberal ha restat molta legitimitat a la socialdemocràcia, que necessita un mínim temps per tornar a ser creïble.

Però, d’altra banda, una actualització del model que torni a portar una aliança majoritària entre les classes treballadores i mitjanes i el converteixi de nou en hegemònic sí que és possible en el nou context a partir de quatre premisses:

• revaloritzar el valor del que és públic;
• oferir una nova ampliació de l’estat del benestar i, per tant, del salari social, particularment en els camps del transport i l’habitatge assequibles;
• aprendre a actuar davant la nova estratègia defensiva de la dreta, l’angry right;
• i sobretot, ressituar la sobirania dels poders públics en una UE de caràcter federal, única manera de ressituar polítiques públiques intervencionistes i alhora controladores dels mercats en el món de la globalització.

En definitiva, segons Paramio, la socialdemocràcia ha quedat emmanillada per les bases històriques de la gran crisi financera, però treure’s les manilles per tal d’actualitzar la seva proposta de model social amb voluntat d’assolir suports majoritaris és perfectament possible. Només cal ser valent per fer-ho.

El temps, encara que uns quants anys després (entremig vàrem viure l’arribada amb força i el triomf momentani dels populismes, sobretot dels nacionalpopulismes, amb el Brèxit i les victòries de Trump i Bolsonaro entre d’altres),  va donar sense cap dubte la raó a Ludolfo Paramio. La indiscutiblement exitosa resposta en termes sanitaris, econòmics i socials a la pandèmia de la covid-19, molt estretament lligada tant al reforçament federal de la UE com a la revalorització de les polítiques econòmiques de lideratge públic, va donar lloc a un retorn del consens entorn d’un model socialdemòcrata actualitzat amb victòries electorals tan significatives com les de la socialdemocràcia a Alemanya, la dels demòcrates als EUA o la del retorn de Lula da Silva al Brasil. El cas d’Espanya, on el creixement del PIB i de l’ocupació es donen en un marc de contenció de la inflació i de reducció sostinguda de les desigualtats mitjançant l’extensió de l’estat del benestar, és paradigmàtic de la bona orientació d’aquest model.

Tanmateix, com tothom sap i el mateix Paramio ho va viure, aquest nou consens socialdemòcrata no ha pogut consolidar-se. Les guerres d’Ucraïna i Gaza han portat una gran desestabilització econòmica i geopolítica que ha estès, malgrat els intents infructuosos per evitar-ho de la massa recentment empoderada UE, la sensació difusa d’incertesa i inseguretat davant el futur a milions de ciutadans i ciutadanes occidentals i de molts altres països del món. Una sensació que els nacionalpopulismes, aquest cop obertament aliats amb l’extrema dreta i arrossegant sense complexos la dreta tradicional, ha sabut aprofitar per tornar immediatament a liderar els debats polítics amb els seus arguments simplistes i fal·laços i les seves guerres culturals i mediàtiques i a obtenir èxits electorals encara més importants que just després de la gran crisi, davant la, de moment si més no, impotència no només de la socialdemocràcia (que només sembla resistir a Espanya i ha tornat amb molta debilitat al Regne Unit), sinó de tots els demòcrates convençuts d’arreu.

Malgrat això que avui sabem, rellegir aquest relativament breu, però molt clar, de Ludolfo Paramio, síntesi d’una reflexió de llarga durada que exposa tesis pròpies i ben lligades, continua essent perfectament útil. El socialisme democràtic ve de molt lluny i ha demostrat sobradament la seva capacitat d’oferir als treballadors i la societat en conjunt propostes encertades de transformació progressista a partir de la seva voluntat de repensar-se i adaptar-se constantment als temps que ens toca viure. El llibre de Paramio ens ajuda a fer-ho perquè és el que ell fa en un context encara molt proper.

C.M.J.

Ludolfo Paramio Rodrigo va néixer a Madrid el 1948, ciutat en la que va morir el passat mes de juny de 2024. Llicenciat i doctor en Ciències Físiques, el seu treball en la metodologia de les ciències el va portar progressivament cap a la sociologia, esdevenint finalment professor d’aquesta matèria a la UCM i a la UAM. Els seus últims anys acadèmics van ser però a l’Institut de Polítiques i Béns Públics del Centre de Ciències Humanes i Socials del CSIC.

En paral·lel va desenvolupar una intensa tasca política que el va dur a militar al PSOE a partir de 1982. Va ser membre de la Comissió Executiva Federal (secretari de Formació, entre d’altres), director i també president de la Fundació Pablo Iglesias, president durant 16 anys de l’Escola de Formació Jaime Vera i director de les revistes socialistes Letra Internacional i Zona Abierta. També va ser, de 2004 a 2008, director d’Anàlisi i Estudis del Gabinet de la Presidència durant el primer mandat del president J.L. Rodríguez Zapatero.

Autor de molts textos acadèmics, també va escriure nombrosos textos polítics, molts d’ells de voluntat divulgativa.