La igualtat entre dones i homes constitueix un principi fonamental de la nostra Constitució que ha d’estar present a totes les nostres lleis i polítiques públiques. En aquesta determinació, el binomi coresponsabilitat-conciliació aconsegueix un significat especial com a causa profunda de desigualtats encara presents en la nostra societat.

La Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes va introduir per primera vegada el terme coresponsabilitat com a criteri general d’actuació dels poders públics. Les administracions passaven a tenir en aquest moment el deure d’establir “mesures que assegurin la conciliació del treball i de la vida personal i familiar de les dones i els homes, així com el foment de la coresponsabilitat en les labors domèstiques i en l’atenció a la família”. Tot això com a via per a garantir el dret reconegut per llei a la conciliació de la vida laboral, familiar i personal. La instauració del permís de paternitat, reconegut per aquesta llei, forma ja part del llegat socialista a Espanya.
El nostre país està avui a l’avantguarda en matèria d’igualtat.
No obstant això, la conciliació entre vida laboral, familiar i personal és un objectiu aconseguit de manera parcial, quedant encara molt camí per recórrer. I les conseqüències d’aquest mandat social de les cures es deixen sentir cada dia en la nostra societat: dades de l’INE mostren que, a Espanya, un 24,3% de dones de 25 a 54 anys amb un fill treballa a temps parcial (enfront del 4,1% d’homes); mentre que l’Informe Les Invisibles, de l’Associació Jo No Renuncio, assenyala que un 22% de dones perden la seva ocupació al ser mares.

D’aquesta manera, s’observa que fenòmens com el de la bretxa salarial o “el sòl enganxós” enfonsen les seves arrels en elements encara presents en la societat com la presumpció que les dones són les principals responsables de la cura de fills i gent gran.

La tasca de dissenyar polítiques públiques eficaces per a atorgar un suport públic que permeti conciliar vida laboral, familiar i personal, sense renunciar a la carrera professional o veure reduïts els seus ingressos és un nou repte de l’agenda feminista. Tot això, atenent les particularitats de cada territori i a la realitat dels entorns rurals.

Hem de fer aquest exercici col·lectiu que faci possible que tota dona que així ho desitgi pugui ser mare sense retardar la seva maternitat per raons socioeconòmiques o per saber-se sola en la cura. Hem d’aspirar a una societat en la qual ser mare no estigui penalitzat socialment i laboralment. Una societat on la cura dels fills i de les filles s’entengui com una responsabilitat social no únicament de les dones, ni tampoc només dels homes, sinó també de les empreses, els centres educatius i els poders públics.

Volem dones amb vides sanes, física i psicològicament, i amb la llibertat de tenir fills si ho desitgen, sabent que compten amb la coresponsabilitat dels homes i de tota la societat.

Per tot això, vam proposar des del grup socialista i estem treballant al Senat en una ponència d’estudi sobre polítiques d’igualtat, conciliació i coresponsabilitat que es traduirà en millores legislatives.

Perquè hem de continuar avançant per aconseguir que les dones puguin assumir la maternitat sense suportar un cost personal inassequible i que permeti als homes complir amb el seu dret-deure de cuidar. Sense coresponsabilitat i conciliació no hi ha igualtat efectiva.