El PSC és a les portes d’un congrés. Sempre s’havia dit que en un congrés se sap com hi entres, però mai saps com en sortiràs, en aquest no serà així. Aquest ha estat convocat perquè en Miquel Iceta entregui el testimoni a Salvador Illa. Com en la candidatura a la presidència de la Generalitat, ningú l’hi havia demanat, però en Miquel ha cregut que era el millor per a l’organització. Iceta va agafar el PSC en un moment crític i, amb el seu treball i el seu tarannà dialogant, ha aconseguit tornar-lo a posar com a primer partit de Catalunya.
En aquest congrés, tot i ser extraordinari, és a dir, sense ponències política i organitzativa, a part d’escollir la nova direcció, es culminarà el procés de canvi de model de partit. El model de partit que sortí del congrés de Sitges, amb una gran capacitat d’influència per part de les organitzacions territorials, serà descartat definitivament, i el partit assumeix el model presidencialista, on el líder té les mans lliures, i serà ell qui reparteixi les responsabilitats.
No és ni millor, ni pitjor, és diferent. Els processos d’elecció dels líders pel sistema de primàries acaben empoderant-los i, com és el cas, si el referent social esdevé líder orgànic, té tota la responsabilitat a les seves mans.
Dit ras i curt, en Salvador Illa podrà fer la direcció que cregui més oportuna i no tindrà cap necessitat de negociar-la amb ningú. Si ho fa, serà perquè ell vol. Alguna cosa semblant com va fer a les candidatures al Parlament sense que ningú se n’adonés. Coneixent-lo, segur que es rodejarà d’homes i dones, àmpliament preparats i amb capacitat de treball més que demostrades. A partir d’aquí, què cal demanar a la nova direcció? El grup que estigui al capdavant ha de preparar el partit per ser el pilar bàsic que ha de refer la unitat civil de Catalunya. La tasca no és gens fàcil, i potser poc agraïda, però és indispensable per treure al país de l’atzucac en què es troba.
Una part molt significativa dels catalans i catalanes volen un canvi. Són més que conscients que el procés s’ha acabat i necessiten un govern que estigui pels problemes reals, i no es baralli amb qualsevol excusa. Que no perdi energies amb ximpleries i sigui allà on toca. Allà on es decideix el nostre futur. Sigui al lloc que sigui, presideixi qui presideixi, sigui el rei, el president d’Espanya o el ministre de torn.
Per arribar aquí, cal que el PSC sigui encara més fort. La millor manera serà la de començar a recuperar aquells homes i dones que per la pressió social van marxar a casa seva. Persones molt vàlides per a la política, a qui el país necessita, però que, espantades per la situació, en un moment donat van preferir abandonar. El PSC té l’obligació de tornar a oferir, a tots aquells que no han trobat aixopluc enlloc, casa nostra, casa seva, perquè enriqueixin els nostres debats i les nostres idees.