Fa gairebé trenta anys que es va aprovar la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural de Catalunya. En aquell moment, en comptes d’apostar per una llei integral i conjunta com reclamava repetidament de forma unànime tant el sector com el territori, el Govern va optar per presentar un text que abordava només el patrimoni immoble (arquitectònic i arqueològic), completant així el “corpus” legislatiu del patrimoni cultural català compost també per les lleis d’arxius (1985), de museus (1990), del sistema bibliotecari (1993) i de cultura tradicional i popular (1993).

La Llei catalana pren com a model la Llei 16/1985, de 25 de juny, del patrimoni històric espanyol (LPHE), de la que copia parts importants, malgrat que, a diferència d’aquest últim text normatiu, obvia un enfocament global del patrimoni cultural. És una llei destinada fonamentalment a la protecció de béns culturals mitjançant la seva declaració o catalogació (que és la mesura primera per endegar qualsevol política de protecció), seguint la classificació de béns i les diferents figures de protecció que s’estableixen a la LPHE.

Després de vint-i-nou anys des de la seva aprovació, la valoració i el balanç d’aplicació de la Llei del patrimoni cultural no és positiu. No només ha envellit pel pas del temps i ha quedat desfasada, sinó que presenta greus llacunes en la seva execució, per manca de voluntat política a l’hora d’aplicar-la i per la manca de desplegament normatiu.

Per aquests motius, el Govern Alternatiu de Catalunya presenta aquest Document de bases per a una nova llei del patrimoni cultural de Catalunya.