Marc Oliva Carbonell, és enginyer industrial i president de la comissió de Canvi Climàtic i Economia Circular del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya. 

 

Temps de canvis profunds

El món dels últims 40 anys s’ha construït sobre alguns marcs mentals que l’han modelat i han anat poc a poc fonamentant la presa de decisions. A tall d’exemple frases com “els mercats es regulen sols”, “l’única obligació de l’empresa és retribuir als seus accionistes”, “els mercats son globals” o “la globalització enriqueix a tothom”.

Poc a poc, des de la crisi financera del 2008, aquests paradigmes han estat posats en qüestió, criticats o directament substituïts. Avui sabem que els mercats, per si sols, no son capaços d’adreçar el que és, probablement, el major repte de la humanitat, el canvi climàtic. Com tampoc n’és l’Administració Pública.

Tant és així, que el World Econòmic Forum, al seu informe de riscos pel 2023, situa en els 5 primers riscos a deu anys vista, 5 riscos directament relacionats amb el canvi climàtic. Tanmateix el Forum, en una carta oberta de fa un parell d’anys, argumentava per una gestió empresarial enfocada al llarg termini i la creació de valor compartit per totes les parts interessades (de l’anglès Stakeholders). D’altra banda, la crisi sanitària de la Covid ens ha mostrat els riscos d’una cadena de producció deslocalitzada i com el trencament de les cadenes de subministrament poden posar en risc l’abastiment de productes essencials.

Política de canvi climàtic

El consens és majoritari i ja només uns pocs segueixen negant que el canvi climàtic és una realitat i que el seu origen està en l’activitat antropogènica. L’IPCC situa en 1,1º l’augment mitjà de temperatura i alerta que si passem d’1,5º entrarem en un punt de no retorn, que alliberarà una reacció en cadena imparable.

Dins les polítiques per mitigar el canvi climàtic, un dels pilars, és la internalització dels costos derivats dels impactes de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Aquestes despeses, son externalitats de l’activitat econòmica que els mercats per si sols no regulen. La forma d’internalitzar aquestes despeses es a través de taxes o impostos, o a través de la venda de drets d’emissió regulats i limitats per tal que les emissions tinguin un cost per l’emissor. Aquesta política ha portat a la Unió Europea a la creació del mercat d’emissions, on els emissors poden comprar i vendre drets d’emissió, i que en el darrer any ha situat el preu de la tCO2 a 80 Euros. Aquest preu però, té un impacte evident en la competitivitat de les empreses subjectes al mercat i és que, en igualtat de condicions, un fabricant d’acer que fabriqui a Catalunya haurà de pagar un preu per les seves emissions que un fabricant Xinès no pagarà. Doncs bé, després de molt temps de discussió sembla que ja hi ha un acord per desenvolupar una “taxa” a les importacions, l’anomenat ajust en frontera (CBAM-Carbon Border Adjustment Mechanism) i que en breu tindrem una regulació per corregir aquest efecte. Val a dir que una política de taxes sobre les emissions, en qualsevol cas penalitza la competitivitat, sempre que no sigui d’abast global, però que al menys aquest mecanisme d’ajust en protegeix el mercat intern. El fabricant d’acer local seguirà sense poder competir a mercats internacionals amb productes fabricats a Europa, però serà competitiu als mercats europeus.

Són bones noticies per la política de canvi climàtic, és la peça que faltava al trencaclosques i, de nou, trobem un canvi de paradigma que trenca amb una llarga tradició d’eliminació d’aranzels en pro de l’economia global  i la lliure circulació de bens i serveis. Aquest encaix, sens dubte, no ha estat fàcil i ha portat llargs debats i discussions.

Els mercats energètics

El 2022 ha estat, de ben segur, l’any de l’energia, i no per bé. L’encariment inicial dels preus de gas donaven el tret de sortida al que ha estat un anys convuls, esperonat per la invasió d’Ucraïna que n’ha accelerat tant l’encariment com la volatilitat. Aquest augment, ha provocat de retruc que el mercat marginalista elèctric, un model que fins avui  pocs qüestionaven, estigui al punt de mira del debat públic. Un preu desorbitat del gas ha marcat el preu de tota l’energia elèctrica en molts moments, fent inaccessible l’energia per ciutadans i empreses. Sembla que de nou, és moment d’actuar.

Val a dir, d’altra banda, que el mercat marginalista es fonamenta en la idea que els productors ofereixen l’energia a cost marginal, és a dir, per cobrir el cost que paguen per l’energia primària que han de convertir en electricitat. Això avui, amb una visió que ha de conduir forçosament al domini de les energies renovables a dominar el mercat elèctric, i que per definició tenen un cost marginal zero, no té massa sentit. L’energia ha de tendir cap a un cost marginal zero i la clau, probablement, estarà en la disponibilitat dels productors i els contractes bilaterals de llarg termini.

L’aigua el següent gran repte

Mentre escric aquest article -i s’inicia l’any- és moment de publicació d’informes de riscos. Si el Fòrum Econòmic Mundial situa entre els cinc primers riscos els derivats del canvi climàtic, Eurasia situa entre els deu primers el risc d’abastament d’aigua i titula que mentre el problema esdevé sistèmic, els governs segueixen tractant-lo com puntual. Al mateix moment les reserves d’aigua a Catalunya es situen al 30%. És cert que vivim en una zona que regularment viu períodes d’estrès hídric i també és cert que, atenent al consens sobre el canvi climàtic, és altament probable que el cicle hidrològic natural es vegi alterat i les sequeres i els episodis climatològics s’alternin cada cop més freqüentment i amb més severitat. Hem de deixar de mirar al cel per saber si podrem disposar d’aigua. Hem de ser capaços de construir un model més resilient davant els efectes del canvi climàtic, que garanteixi l’accés a l’aigua neta i al sanejament per a tothom.

 

La indústria part de la solució

A Catalunya aproximadament el 20% del PIB és industrial. Som un país de llarga tradició industrial. La indústria ha de ser part de la solució. Els reptes que te per davant la indústria no son menors. D’una banda l’impacte de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. D’altra, la dificultat en les cadenes de subministrament i l’encariment i volatilitat de les matèries primeres junt amb la generació de residus conseqüència del model insostenible d’agafar-fer-tirar. I finalment la creixent implicació de les comunitats on operen aquestes indústries, amb un accés a la informació i una capacitat d’incidència com mai havien tingut.

Per tant, la indústria té un triple repte transformador entre mans. Sumat a la transició energètica i la descarbonització, el repte de convertir els models de producció i consum en més sostenibles i per tant, circulars, on l’ecodisseny, el remanufacturing, però també els canvis de models de negoci tindran un impacte notable. Sumant-hi un augment en la transparència, l’ètica i el bon govern i la consideració dels impactes socials de la seva activitat.

En aquest sentit, Europa està desplegant directives i normatives relatives a l’obligació d’elaboració d’informes d’informació no financera, així com la regulació de l’elegibilitat del finançament d’actius com a sostenibles (Taxonomia Europea). D’altra banda, els inversors i consumidors, cada cop més sensibilitzats, exigeixen de les seves inversions i compres un retorn econòmic però també un impacte social i ambiental.

Els empresaris i directius de l’empresa industrial, han de ser capaços d’identificar i mitigar els riscos derivats d’aquests nous escenaris mentre aprofiten les oportunitats que en sorgeixen. Necessitem una indústria sostenible i competitiva, és part de al solució.

 

Certeses i col·laboracions

En moments incerts, volàtils, complexes i ambigus cal ser adaptable, flexible i anticipatiu. Però sobretot cal no aportar més incertesa al sistema i treballar en col·laboració i aliança.

En èpoques de canvis profunds, vivim sovint canvis normatius accelerats. Cal demanar al legislador serenor, aquesta acceleració afecta a la resiliència del sector i en dificulten la consolidació, estressant als seus actors que son incapaços de digerir tanta volatilitat. Necessitem marcs estables.

D’altra banda, tots aquests nous escenaris i canvis de paradigma i normatius, requereixen d’un alt grau de participació i generositat per part de tots els actors implicats. Entrem en una nova era, on la col·laboració i les aliances han de ser el vector que facin viables tots els projectes. La participació de l’administració pública, els mercats i la societat civil units dins la seva diversitat esdevenen clau per assolir els reptes que tenim per endavant.