Nascut a Castres (prop de Toulouse) en el si d’una família provinent de la pagesia que evoluciona cap a la burgesia de províncies, brillant alumne a l’escola a Castres i pur producte de la meritocràcia republicana, Jaurès obté una beca que li permet traslladar-se a París i accedir a la primera plaça en filosofia de l’École Normale Supérieure el 1878.

Ja com a professor, Jaurès torna de París i ensenya inicialment al liceu Lapérouse d’Albi, i posteriorment amb 23 anys a la facultat de lletres de la Universitat de Toulouse el 1882 per a pronunciar conferències.

Jean Jaurès entra en política als 26 anys com a candidat republicà al departament del Tarn a les eleccions legislatives de 1885, obtenint escó de diputat en el grup dels republicans opportunistes (també anomenats “de govern”; estaven formats per la Gauche républicaine de Jules Ferry i la Union Républicaine de Léon Gambetta, i deuen el seu nom al fet que segons la seva visió els canvis polítics i socials s’assoleixen principalment a través de l’exercici del govern. Defensaven l’ensenyament com a principal instrument de promoció social, i creien que els grans principis de la Revolució Francesa no podien traduir-se en fets reals més que de manera progressiva. A diferència dels diferents corrents socialistes, no promouen canvis en l’estructura econòmica que permetin una major igualtat material). Escriu al diari radical La Dépêche de Toulouse, i publica el 1888 un article sobre la importància de l’escola per al futur ciutadà: la «Lettre aux instituteurs et institutrices» (Carta als professors i professores) que, com veurem més endavant, va ser d’actualitat més de cent trenta anys després.

El 1889 no és reelegit, i reprèn l’ensenyament a la facultat de Toulouse tot i continuar igualment la seva activitat política. Esdevé conseller municipal per la llista radical-socialista, i tinent d’alcalde d’instrucció pública (ensenyament) de Toulouse (1890-1893).

Els seus treballs intel·lectuals, la seva experiència com a  electe local, i la descoberta dels ambients obrers i dels militants socialistes, l’orienten cap al socialisme. Precisament quan viu al marge de la vida política nacional, la vaga dels miners de Carmaux de 1892 (a la seva regió) esdevé per a Jaurès un moment decisiu pel seu paper com a intel·lectual socialista d’acció, sempre lligat a la realitat social del moment.

El conflicte deriva de l’acomiadament d’un obrer miner, dirigent sindical i socialista recentment escollit batlle de Carmaux. L’excusa per al seu acomiadament són les absències degudes a les seves obligacions com a electe municipal. Els miners el consideren una violació del dret a sufragi universal i dels drets reals de la classe obrera a participar en política, i es declaren en vaga. Com a resposta, el president de la República envia l’exèrcit (1500 soldats) en nom de la “llibertat de treball”, i es posiciona en favor del patró i contra els vaguistes.

En els seus articles publicats a La Dépêche, Jaurès recolza la vaga amb gran decisió, acusant la República d’estar en mans de diputats i ministres capitalistes que privilegien els poders financers i industrials en detriment del respecte cap a les persones. Sota la pressió de la vaga i del mateix Jaurès, que esdevé decisiva, el govern finalment va acceptar les reivindicacions del dret efectiu al sufragi universal dels miners. L’experiència de la vaga li permet d’aprendre de ben a prop la lluita de classes, i culmina així un viatge que el porta de la intel·lectualitat burgesa i el republicanisme social fins al pensament socialista que va defensar i en el qual va militar definitivament.

Jaurès va ser escollit pels obrers de la regió per representar-los a la Cambra, sent elegit diputat el 1893 com a socialista independent. Milita amb gran fervor contra les lois scélérates (lleis que volien acabar amb el moviment anarquista), però sobre tot defensa intensament els obrers en lluita,  els vidriers d’Albi acomiadats i que constitueixen la vidrieria obrera d’Albi, primer gran exemple d’empresa autogestionada.

En aquest primer mandat, Jaurès se significa també com el que serà un dels seus principals trets d’identitat: el pacifisme militant. Lluita contra la indiferència europea i francesa davant la massacre dels armenis a l’Orient Mitjà el 1896, ni més ni menys que dinou anys abans del genocidi de 1915.

Affaire Dreyfus

A l’inici del famós cas Dreyfus, el 1894, Jaurès creu en la culpabilitat del capità d’origen jueu Alfred Dreyfus, acusat de traïció i espionatge en favor dels alemanys. Posteriorment, des del moment en què comencen els dubtes sobre la veracitat de proves i testimonis, en ple linxament públic de l’acusat, Jaurès es compromet com a veritable defensor del militar i se suma als que, com l’escriptor Émile Zola, autor de la històrica carta oberta al president de la República “J’accuse… !”, denuncien l’arbitrarietat amb el que se’l jutja i condemna injustament, mentre que s’absol al veritable militar traïdor Esterházy.

Per a Jaurès, el cas no és només una qüestió de justícia individual sinó també i sobretot de respecte envers la humanitat en si mateixa. Com a intel·lectual i polític compromès amb la veritat i la justícia, s’enfronta a la mentida i l’arbitrari de les grans institucions de la tercera república, especialment l’exèrcit que pretén disposar de la seva pròpia justícia. Jaurès segueix l’exemple dels primers socialistes pro-dreyfus, en contraposició d’aquells socialistes per als quals Dreyfus no és més que un oficial burgès i no val la pena cap esforç per trobar la veritat i establir la justícia. Jaurès escriu l’obra  Les Preuves (Les Proves) en defensa de l’oficial i defensa que si Dreyfus ha estat il·legalment condemnat i si és innocent, tal com l’autor demostrarà en les seves pàgines, ja no es tracta del fet que sigui un oficial o un burgès, ja no l’hem de veure en tant que membre d’una classe determinada: es tracta de la humanitat en si mateixa i, sense contradir ni molt menys els principis del socialisme i de la lluita de classes, cal escoltar el crit de la nostra pietat. Segons Jaurès no estem obligats, per mantenir-nos en el socialisme, de sortir-nos de l’humanisme.

Pacifista compromès amb la justícia i la veritat, Jaurès és l’intel·lectual i polític en qui conflueixen el pensament socialista i l’acció política real, arrelat absolutament a la realitat social de l’època. Amb el cas Dreyfus, a més a més, Jaurès es converteix en un polític de gran influència nacional.

Malgrat tot, perd l’escó a les eleccions de 1898, es dedica al periodisme i codirigeix La Petite République, diari socialista republicà. Paral·lelament, dirigeix Histoire socialiste de la France contemporaine (Éditions Rouff).

El 1902, Jean Jaurès participa a la fundació del Partit Socialista Francès i recupera l’escó de diputat, que revalida per tres mandats més i ja no perdrà fins a la seva mort. Participa en la redacció de la llei de separació de les esglésies i l’Estat, i defensa el projecte d’un impost sobre la renda inexistent fins aleshores amb el que els contribuents aporten en funció dels seus guanys.

Fundació de L’Humanité i unificació del moviment socialista

El 1904, Jaurès funda el diari L’Humanité, que dirigireix també fins a la seva mort. Els seus col·laboradors no són periodistes sinó intel·lectuals amb qui ve de guanyar importants combats ideològics, com ara el dret de la classe obrera a la participació política i el sufragi universal, la justícia tornada al capità Dreyfus, o la llibertat de consciència en el gran debat que va provocar la llei de separació de les esglésies i l’Estat.

Definit com a Quotidien socialiste (diari socialista), Jaurès l’utilitza com a catalitzador en favor de la unitat socialista. Aquesta arriba l’any 1905, en temps de la Segona Internacional (Internacional Socialista o Internacional Obrera), amb la creació de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), que agrupa les diferents sensibilitats socialistes del país.

Jaurès comparteix la direcció de la SFIO amb Jules Guesde, de pensament marxista ortodox. La nova formació, de vocació internacionalista, fa seva la lluita de classes. En pro de l’acord, Jaurès accepta deixar de donar suport al govern burgès del moment, però aconsegueix inserir la SFIO dins la democràcia parlamentària, eixamplar la seva base i suport popular, i fer créixer la seva representació a la cambra dels diputats.

Pacifisme

Els deu últims anys de la seva vida, Jean Jaurès es dedica intensament a combatre la guerra que es veia a venir inevitablement, molt preocupat davant l’onada del nacionalisme i els conflictes creixents entre les grans potències. Pacifista, però apassionat dels temes de defensa i estratègia militar, publica La nation armée – que va inspirar Ho Chi Minh – on teoritza sobre la necessitat d’un exèrcit defensiu, de milícies, integrat dins la societat civil.

Malgrat que l’any 1914 porta inicialment bones notícies (fi de la guerra dels Balcans, èxit dels socialistes a les eleccions a França), l’atemptat de Sarajevo el 28 juny en el qual un nacionalista serbi assassina l’arxiduc François-Ferdinand, hereu de l’Imperi austro-hongarès, és el detonant d’un nou conflicte bèl·lic a gran escala.

Jaurès lluita en contra dels crèdits de guerra (sempre va defensar el vot en contra d’aquests al parlament) i per reconduir la política del govern cap al manteniment de la pau, i amenaça amb la vaga general internacional si es declara la guerra, en línia amb el posicionament de la Segona Internacional. Assisteix a la reunió urgent del seu Buró a Brussel·les, els dies 29 i 30 de juliol, amb la intenció de provocar la reacció dels dirigents francesos i alemanys en favor d’una desescalada en la tensió entre els dos països. El dia 29 Jaurès i Rosa Luxemburg són aclamats en un míting massiu contra la guerra, alhora que el Buró socialista internacional fa una crida unànime a manifestar-se a tot Europa contra la guerra.

Assassinat

El pacifisme de Jaurès el converteix en objectiu dels nacionalistes. El 31 de juliol de 1914, al llarg de tot el dia, Jaurès desplega una intensa activitat a la cambra els diputats i al Ministeri d’Exteriors per evitar l’inici de les hostilitats entre les potències europees. Al final de la tarda torna a L’Humanité per a redactar un nou article en contra de la guerra. El moment de la pausa per sopar, al Café du Croissant, és aprofitat per un estudiant nacionalista, Raoul Villain, per disparar mortalment dos trets contra ell.

L’assassinat facilita de facto el reagrupament de l’esquerra, inclosos alguns socialistes que dubtaven, i la vaga general no s’arriba a declarar. La union sacrée (reagrupament de tots els sindicats, moviments, partits polítics de l’esquerra i de la dreta franceses en clau nacional, que va tenir el seu equivalent alemany) pren forma, i els partits socialistes de cada país acaben donant suport als seus respectius governs nacionals, que es preparen per a la guerra. La Primera Guerra Mundial ja és inevitable: l’1 d’agost l’Alemanya declara la guerra a Rússia, i el dia 3 a França. El dia 4 d’agost la SFIO, partit que Jaurès va ajudar decididament a néixer i créixer, vota a favor dels crèdits de guerra i entra al cap de poc temps en el govern de la union sacrée. 

El socialisme de Jean Jaurès uneix el pensament marxista i les tradicions revolucionàries i republicanes franceses, i té una vocació indubtablement internacionalista. El seu pensament és qualificat sovint com a humanista i en constant referència a la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà i a la Revolució Francesa. En ell hi trobem elements marxistes, com ara el perill de la concentració de capital o la necessitat d’unitat del proletariat. Favorable a les lleis de protecció social, defensa una col·lectivització voluntària, parcial i no imposada, així com la democratització de la propietat privada (i no la seva destrucció o desaparició), simpatitzant amb els moviments cooperatius.

Es rebel·la i denuncia el greuge que implica la gran misèria en què viu el proletariat industrial i la insensibilitat social de la burgesia. Jaurès entén l’encaix del socialisme en el marc de la república parlamentària.

Lluny de cap mena de sectarisme, els valors acreditats per Jaurès, el seu compromís amb la veritat, el seu pacifisme, el seu sentit de la justícia, de la lluita de classes i per la igualtat, la selva vocació internacionalista i el seu paper actiu en tot moment, fan d’ell una figura política i un intel·lectual arrelat a la seva societat de dimensió transcendental a França i a l’Europa que va viure.

El passat dilluns 2 de novembre 2020, Jean Jaurès tornava al centre de l’actualitat francesa. La seva “Carta als professors i professores” que va escriure amb 29 anys, el 1888, va ser llegida a les aules de totes les escoles i instituts francesos com a homenatge a Samuel Paty, professor d’Història i Geografia a l’institut públic de Conflans-Sainte-Honorine decapitat per un terrorista i que havia estat amenaçat en repetides ocasions per impartir classes d’educació moral i cívica, parlar sobre la llibertat d’expressió i mostrar als alumnes caricatures de Mahoma.

F.G.

Algunes obres de Jean Jaurès:

Qu’est-ce que le socialisme? Editorial Fayard/Pluriel i Fondation Jean Jaurès, 2019 (ISBN 978-2818506035). Compilació de dos textes inèdits fins fa poc temps. Idioma: francès.

Histoire socialiste de la Révolution française. Hachette Livre – BNF, 2018. (ISBN 9782329044828). Idioma: francès.

Seamos laicos: educación y laicidad, Trama Editorial, 2012 (ISBN 9788492755523). Idioma: castellà.

Biografia recomanada:

Jean-Pierre Rioux, Jean Jaurès. Editorial Perrin,  2014 (ISBN 9782262028268). Idioma: francès.