D’entrada pot resultar xocant veure aquest espai, que glossa les grans figures del socialisme democràtic, dedicat a un dirigent que va militar una gran part de la seva vida en el moviment comunista heterodox. Hi ha dos motius ben justificats, d’una banda, l’evolució de Maurín i dels seus companys que, després de la guerra, es van alinear clarament en les posicions pròpies de la socialdemocràcia, tot i que en el seu cas sense militància partidista; i, d’altra banda, els militants de la tradició política que va fundar, des de diferents vies, van incorporar-se majoritàriament a la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya, esdevenint-ne un ingredient troncal. La malaurada història de la primera meitat del segle XX, un moment de lluita de classes agut que va culminar amb la terrible batalla contra el feixisme, no va ser un obstacle per tal que la major part d’aquests militants, una vegada va arribar l’hora de la reconstrucció a Europa el 1945 i a Espanya a la dècada dels setanta, s’afanyessin a contribuir a la reconstrucció de la democràcia des de posicions socialistes i democràtiques.

Joaquim Maurín, va néixer al poble de Bonansa (Osca) l’any 1896 i va estudiar magisteri a Osca començant a exercir de mestre en el Liceu Escolar de Lleida, una institució laica, el 1914. Fortament influït pel regeneracionisme de Joaquín Costa, va iniciar el seu procés de politització afiliant-se a la Joventut Republicana i escrivint a El Ideal, destacant aviat com a gran escriptor i eloqüent orador. Arran de la vaga d’agost de 1917, en una fase aguda de conflicte social a Catalunya, va entrar en contacte amb el moviment obrer lleidatà i amb motiu del primer aniversari de la revolució russa el trobem intervenint en un acte al Centre Obrer de Lleida. Ja fortament influït pel teòric de l’anarcosindicalisme francès Georges Sorel i impressionat pel creixement i l’organització de la CNT es converteix en simpatitzant del sindicalisme revolucionari i el 1919 participa en el II Congrés de la CNT al Teatre Comedia de Madrid. Allí coneixerà Andreu Nin, que serà un company indispensable en la seva trajectòria, i ambdós s’arrengleraran en el sector filobolxevic del sindicat. Retornat del servei militar a Lleida el 1920 és elegit secretari provincial del sindicat i redactor en cap de Lucha Obrera. L’any següent, amb Nin, assistiran al Congrés constituent de la Internacional Sindical Roja a Moscou, on Nin restarà per ocupar-hi un lloc dirigent.

Maurín retornat a Espanya, sofrirà la primera detenció, i el 1922 arran de la ruptura de la CNT amb Moscou funda els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i el diari La Batalla a Barcelona, ingressant finalment, el 1924, al minúscul Partit Comunista d’Espanya i convertint-se en secretari general de la Federació Comunista Catalano-Balear. Empresonat per més d’un any sota la Dictadura, el 1927 s’exiliarà a París on serà corresponsal de l’agència soviètica de notícies Tass i es casarà amb Jeanne Souvarine, la seva companya de vida a partir d’aquell moment. No obstant això, la seva relació amb el PCE no era pacífica, s’enfronta a la línia ultraesquerrana que marca el Komintern estalinista i defensa la unitat obrera, comença a prendre distància de Moscou probablement influït pel seu cunyat Boris Souvarine, un dels fundadors del Partit Comunista Francès i un dels primers dissidents comunistes expulsat del PCF el 1924. L’exili de París i un entorn d’intel·lectualitat marxista internacional el dotaren d’una formació excepcional entre els homes de l’esquerra espanyola. El cas és que després de la proclamació de la República el 1931, ja retornat a Barcelona, les discrepàncies amb la direcció del PCE es van fer insalvables i Maurín, junt amb el gruix de la Federació Comunista Catalano-Balear, abandonen el PCE i creen un nou partit, el Bloc Obrer i Camperol. El BOC i el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) a partir de 1935, quan Nin ja havia tornat de l’URSS, van ser l’obra política de Maurín que en va ser l’ànima i el principal dirigent fins a la seva detenció el juliol de 1936.

Els anys de la República van ser els d’una prolixa producció política. Va publicar tres llibres: Los hombres de la dictadura  (1930), La revolución española (1932), i La segunda revolución (1935), que conformen l’anàlisi política marxista més sistemàtica que l’esquerra espanyola havia desenvolupat fins al moment i que han tingut una influència de llarga durada en el seu pensament. En síntesi, Maurín, davant la qüestió central del debat sobre si la burgesia espanyola havia completat la revolució burgesa contesta negativament i afirma que, en conseqüència, tot moviment revolucionari haurà de tenir caràcter democràtic, ja que sols la classe obrera estaria en condicions de dur a terme aquesta segona revolució. La idea central de Maurín és que serà la classe obrera qui encapçalarà una revolució democràtica que haurà de resoldre la qüestió agrària definitivament i la qüestió nacional amb la constitució d’una Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques.

En aquest moment ja obertament enfrontat a Moscou, el POUM ha estat titllat de trotskista, en aquest sentit el mateix Maurín l’any 1966 en el pròleg que va escriure per l’edició a Ruedo Ibérico de La revolución democràtica afirmarà: “El BOC fue ideológicamente influido por Marx y Engels, por Lenin y Bujarin, muy poco por Trotsky y en absoluto por Stalin”. L’oposició a les directrius de Moscou i a l’estalinisme serien una constant de les seves posicions que el portarien a simpatitzar i relacionar-se amb els sectors del socialisme europeu d’esquerres com L’Independent Labour Party (on militava George Orwell) o el Partit Socialista dels Treballadors Alemany (on militava Willy Brandt), i a mantenir un diàleg franc amb l’ala largocaballerista del PSOE i amb intel·lectuals socialistes com Luis Araquistáin.

El 18 de juliol de 1936, mentre es  trobava a Galícia per fer un míting, va ser detingut, però no identificat, cosa que probablement li va salvar la vida. Molt més tard, quan el règim va conèixer la seva identitat, la seva dona Jeanne i altres amics i familiars van poder moure’s per evitar la seva execució. Finalment el seu oncle, un influent bisbe franquista, va obtenir la convalidació de la pena màxima. Va restar a les presons franquistes entre 1936 i 1948, prop d’un terç de la seva vida. Un temps dedicat a la lectura i la reflexió. La seva supervivència li va costar una de les campanyes més ominoses de l’estalinisme, amb acusacions totalment falses de col·laboració amb el franquisme. Mentre ell restava a la presó els esdeveniments històrics es van precipitar, primer amb la conversió del cop d’estat del 36 en una llarga guerra civil, i dins d’aquesta guerra es va viure la brutal persecució que els agents soviètics menaren contra el POUM, amb l’assassinat d’Andreu Nin i l’empresonament de molts altres militants, seguit per la repressió franquista i l’exili de tants republicans. I després la catastròfica guerra mundial i la posterior divisió del món en dues àrees d’influència, la soviètica i la nord-americana que dominà la Guerra Freda.

Quan finalment va sortir de la presó franquista i va arribar a Nova York, on l’esperava la seva esposa Jeanne, va haver de reconstruir completament la seva vida. Ho va fer guanyant-se la vida com a traductor o redactor i més endavant convertint-se en agent literari i creant l’ALA (Agencia Literaria Americana), que distribuïa articles en espanyol a tot Iberoamèrica. Una empresa que va començar modestament entorn d’alguns amics com Ramón J. Sender, o Luis Araquistain, però que va arribar a gestionar les millors plomes de la literatura americana, entre elles la dels premis Nobel Pablo Neruda o Miguel Ángel Asturias.

Maurín no va tornar a tenir cap militància política, en part probablement per la necessitat de guanyar-se la vida en un país estranger, en part perquè ja havia conclòs que la política de l’exili era estèril, però sí que va tenir posicions. En l’exili el POUM s’havia dividit en dues parts, el sector que seguint a Josep Rovira i Josep Pallach fundà en la Conferència de Tolosa de 1945 el Moviment Socialista de Catalunya, amb un programa obertament socialdemòcrata; i el sector que va voler conservar les sigles del POUM, i encara entre aquests hi hauria un sector partidari de mantenir el programa revolucionari fundacional, com el secretari general Wilebaldo Solano, i molts altres com Enric Adroher Gironella, que abocaren els seus esforços a la construcció del Moviment Federal Europeu amb un destacat protagonisme en l’organització de l’anomenat ‘Contubernio de Munich’, la reunió que va segellar un primer pas de socialistes, monàrquics liberals i democratacristians en la unitat contra Franco. A aquests moviments, Maurín que va mantenir sempre la relació amb els seus companys, es va posicionar a favor de l’opció que havien fet els fundadors de l’MSC, i va recomanar als altres el seu ingrés en el PSOE. Les seves posicions, superat el període d’entreguerres i la cruenta lluita social que el caracteritzà, en un moment de construcció, s’inclinaren per les opcions de la socialdemocràcia europea, particularment per la unificació del continent en termes democràtics.

D’una manera natural, la major part dels seus antics companys, a través de l’MSC, i més endavant de les seves dues branques, el PSC (Congrés) i el PSC (Reagrupament), o des del mateix POUM, es retrobaren en el Partit dels Socialistes de Catalunya. Maurín va morir a Nova York el 1973, severament debilitat pels anys de presó; però, si hem de fer cas al seu biògraf Alberto Sabio, i sense haver de fer cap ucronia, ja que els textos parlen per ells mateixos, Maurín s’havia incorporat al socialisme democràtic.

J.F.S.