Què creu que defineix substantivament el socialisme democràtic? Quins creu que són els seus valors i propostes essencials?

Crec que hi ha dues idees que estan en la base del socialisme democràtic. La primera és la convicció íntima que totes les persones són iguals en drets i en deures. Les persones, homes o dones, nascuts aquí o provinents d’altres indrets, sigui quina sigui la seva renda i el seu estatus social, tenen els mateixos drets ciutadans a gaudir d’una vida digna i a poder desenvolupar el seu projecte de vida. La segona, és la idea de la llibertat, és a dir, la possibilitat de decidir per si mateix aquest projecte de vida i la manera d’exercir aquests drets i aquests deures. La combinació de les dues idees, igualtat i llibertat, han portat el socialisme democràtic al convenciment que el sistema social que les pot permetre és el sistema democràtic. Sense democràcia i llibertat no hi ha socialisme.

D’aquestes dues conviccions parteixen els valors que caracteritzen avui la socialdemocràcia europea. És el que hem anomenat l’estat del benestar, amb un conjunt de polítiques públiques que permeten caminar en la lluita contra les desigualtats i la discriminació. Són les polítiques públiques que busquen garantir la igualtat d’oportunitats, el reconeixement dels drets socials en salut, educació, habitatges, atenció social, pensions, etc. Són també les polítiques públiques desenvolupades en una organització social que garanteix la pluralitat i la llibertat de pensament i de creences, així com el respecte als mecanismes democràtics, la defensa de l’Estat de dret i el foment de la participació política en el marc d’una economia social de mercat. El mercat és el més eficient per produir béns, l’Estat per garantir drets.

Com entén la relació entre marxisme i socialisme? Quina lectura fa de la història del socialisme?

El socialisme democràtic no es pot entendre sense les aportacions dels pensadors marxistes del segle XIX i la doctrina del materialisme històric, però tampoc sense els socialistes utòpics i altres corrents del pensament dels nostres dies, l’anarquisme en el cas de Catalunya, alguns moviments cristians, i altres de caire comunitarista, catalanista i republicà.

El moviment obrer europeu i d’arreu del món té les seves arrels en aquests intel·lectuals i activistes, com ara Marx, Engels, Rosa Luxemburg i tants altres, amb accents i perfils diversos. També a Catalunya, Clavé, Almirall, Campalans, Nin i altres.  De la mateixa manera que la causa de la democràcia i la lluita contra els poderosos beu dels moments revolucionaris del segle XVIII, amb les revolucions americana i francesa especialment.

Són moments diferents d’una mateixa causa: la lluita en favor de la igualtat i en favor de la justícia social.

L’experiència històrica de la revolució bolxevic, la doctrina sobre la dictadura del proletariat i l’adopció de l’economia estatalitzada i planificada com a instrument de progrés de la societat, ha marcat la relació entre el comunisme i la socialdemocràcia.

És molt clar que el debat històric entre la pervivència del model comunista o el desenvolupament de la via socialdemòcrata s’ha resolt en favor del socialisme democràtic: no hi ha socialisme sense llibertat. Els socialdemòcrates hem adoptat, ja des de mitjan segle XX, un model que confia en el mercat com a mecanisme de producció i en l’Estat com a organització que s’ocupa de la redistribució de la riquesa per la via de la fiscalitat, possibilitant les polítiques de l’estat del benestar. Hem apostat per un Estat garant dels valors d’igualtat, justícia social i llibertat política.

La clau de l’èxit del socialisme democràtic és la continuïtat de les seves idees i la capacitat d’adaptació a la realitat.

Els socialistes hem de fer front, avui, al repte d’empènyer la lluita contra la desigualtat en el context d’una economia globalitzada en la qual els Estats democràtics han de redibuixar el seu paper.

Quina pensa que ha estat i quina hauria de ser la vinculació entre pensament i praxi política en el socialisme?

Aquesta lluita permanent per la justícia social en un context democràtic implica capacitat de representació dels interessos i anhels de les persones més desafavorides, però també d’una gran majoria social que comparteix aquests ideals i confia en la capacitat ideològica i operativa de les organitzacions socialistes i en la seva capacitat de governar.

És a dir, en la seva capacitat d’adoptar decisions socials, econòmiques, estratègiques, fiscals i culturals que permetin fer avenços significatius en la lluita contra les desigualtats i en l’ampliació de drets individuals i col·lectius.

Representació i confiança són imprescindibles per a l’èxit de les polítiques socialdemòcrates.

No es tracta, únicament, de desenvolupar un conjunt de polítiques públiques que tenen aquesta finalitat. També és necessària acompanyar-les amb les referències als valors que donen sentit a aquestes polítiques i, des d’aquest punt de vista, la tasca de divulgació i de pedagogia sobre aquests valors és imprescindible.

Quins són, segons el seu criteri, els reptes del nostre món actual en els que el pensament socialista necessita centrar els seus esforços de reflexió i/o actualitzar els seus postulats (desigualtats, medi ambient, migracions, digitalització, ciència, globalització, representació social i política, d’altres)?

No hi ha dubte que aquest esforç de reflexió – que és imprescindible – ha de focalitzar-se en els nous riscos de desigualtat que poden provocar els canvis tecnològics. Fa anys parlàvem ja de l’escletxa digital com a nova font de discriminació. Avui, hem de ser conscients que la globalització econòmica i financera, però no de drets i llibertats, obliga el socialisme democràtic a desenvolupar noves estratègies i a posar l’accent en aquests nous riscos.

Faig referència només a tres de ben diferents:

En primer lloc, a la digitalització, la robotització i la implementació de la intel·ligència artificial a la nostra economia i a les nostres vides. Jo crec que aporta avantatges al nostre sistema productiu i a molts dels serveis públics. Però cal tenir cura del seu desenvolupament per controlar i evitar els riscos de precarització en determinats sectors de la nostra ocupació i l’escletxa generacional, així com la col·lisió amb els drets individuals, els valors i l’ètica.

En segon lloc, al canvi climàtic i l’electrificació de la nostra economia, que tindrà efectes beneficiosos per al planeta, però que, en el camí per a la seva generalització, implicarà tensions en el sistema productiu i en l’habitabilitat de molts indrets del nostre món. I que, no ho oblidem, és també causa dels fenòmens migratoris arreu del planeta.

I, en tercer lloc, la lluita per la pau i pel respecte a les regles internacionals que no compten, ara per ara, de cap autoritat real que les pugui assegurar, amb la crisi de les institucions i el dret internacional especialment els darrers anys.

Considera la forma partit com l’entorn adequat per mantenir, desenvolupar i difondre el pensament socialista? És possible o necessari el pensament de partit? I la figura de l’intel·lectual orgànic?

Sense partits polítics no hi ha societat democràtica. Són imprescindibles per a la representació dels ciutadans i per garantir el dret a la participació política.

Els partits polítics han de ser organitzacions sòlides, transparents i democràtiques. Cal que siguin, a més, organitzacions capacitades per a conèixer bé els problemes de la societat que aspira a servir, per a fer una diagnosi solvent dels problemes de cada moment i per demostrar capacitat de proposar les solucions necessàries.

Crec que hi ha d’haver, certament, pensament de partit. Però no entès com a doctrina immutable, sinó com el resultat de l’adaptació dels valors fonamentals a la realitat del moment. Capacitat d’adaptació que requereix, en tot cas, el manteniment d’un fil de continuïtat de la pròpia història del partit. Els partits polítics no s’improvisen: són el resultat dels encerts i dels errors de les generacions anteriors i dels seus lideratges.

Aquest pensament polític de partit ha de ser el resultat de la reflexió col·lectiva i contrastada, basada en la pluralitat i el respecte al debat intern. No crec que els partits, i especialment els socialistes, hagin de definir una doctrina tancada i imposada a tots els seus agents. Més aviat considero útil l’existència de matisos i de fonts ideològiques diverses. En aquest sentit, el procés de creació del PSC és, en la meva opinió, un èxit indiscutible.

Per aquesta mateixa raó no em sento còmode amb la figura de l’“intel·lectual orgànic”. Els diversos lideratges del partit han d’expressar no només polítiques concretes, sinó també orientació estratègica i cultura política, que ha de ser promoguda i alimentada pels mecanismes de debat i anàlisi de la pròpia organització.

José Montilla Aguilera (Iznájar, Còrdova, 1955).

A setze anys es trasllada amb la seva família a Catalunya. A Sant Joan Despí, amb setze anys, comença a treballar en una empresa d’arts gràfiques i posteriorment en una empresa del sector de l’electrònica, mentre estudiava el batxillerat a l’Institut de Cornellà, en règim nocturn.

Posteriorment va ingressar a la Universitat de Barcelona, ​​on va cursar estudis de Dret i d’Economia, que no va poder concloure per la seva dedicació a l’activitat política.

Milita al PSC des de 1978, any de la seva fundació. Es va incorporar a la Comissió Executiva l’any 1987, elegit secretari d’Organització en 1994 i primer secretari el 2000 i fins a l’any 2011. També va ser membre de la Comissió Executiva Federal del PSOE de 2000 a 2008.

En les primeres eleccions democràtiques de 1979 va ser elegit regidor a Sant Joan Despí i nomenat tinent d’alcalde. L’any 1983 va encapçalar la candidatura socialista a la ciutat de Cornellà de Llobregat i va ser elegit regidor, primer, i alcalde de 1985 al 2004. Va ser president de la Diputació de Barcelona (2003-2004).

El març de 2004 va encapçalar la candidatura socialista al Congrés dels Diputats per la circumscripció de Barcelona, sent elegit diputat al Congrés. En formar-se el primer govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, va ser nomenat ministre d’Indústria, Turisme i Comerç.

Va dimitir el novembre del 2006, per presentar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat, elegit diputat al Parlament de Catalunya, i investit com a president de la Generalitat de Catalunya, càrrec que va ocupar fins a desembre de 2010.

El desembre de 2011 va ser nomenat senador, en representació del Parlament de Catalunya, càrrec que he ostentat fins a maig del 2019.

Actualment, i des del novembre de 2014, és el president de la Fundació Rafael Campalans, el think tank del socialisme català.