Enregistrada durant tretze dies consecutius a les naus d’experimentació teatral d’Armand Gatti (antic estatge dels Studios Méliès), els actors participants varen ser escollits mitjançant la publicació de l’anunci al diari conservador Le Figaro (pel que fa als “governamentals”) i per la selecció d’habitants del XIème arrondissement, el popular districte parisenc on se situen els esdeveniments narrats en aquest “fals documental”.
Un altre element rellevant de la pel·lícula és que el paper dels narradors l’interpreten, en un obvi anacronisme, reporters de televisió que, càmera en mà i en plans-seqüència sense editar, acompanyen i entrevisten els protagonistes de l’acció. Tot plegat un format arriscat que enriqueix, en el més pur sentit macluhanià de “el medi és el missatge”, el conjunt de l’obra. Una obra que entoma, amb coratge, el risc d’endinsar-se en les entranyes de la història ocorreguda, fa més d’un segle i mig, a París.
Malgrat existir només durant 72 dies (del 18 de març al 28 de maig del 1871), la Commune de París ha tingut uns efectes polítics i històrics que han arribat fins als nostres dies. El debat polític, tant en el si dels diferents moviments d’esquerres (socialdemòcrates i socialistes, marxistes, comunistes, anarquistes i radicals), com per banda dels diferents i successius moviments conservadors han fet de la Commune l’exemple de la capacitat del poble per a l’autoorganització, dels efectes desastrosos de les multituds armades i dirigides per radicals, de la impossibilitat de fer la revolució social mentre es manté una guerra, de la resposta popular a la repressió indiscriminada, de l’èxit de la democràcia directa o del fracàs de la societat quan el radicalisme s’apodera d’ella. Tots aquests enfocaments s’han debatut i traslladat tant a fenòmens polítics contemporanis a la Commune (les comunes de Lyon i de Marsella o el cantonalisme espanyol de la 1a República), com a situacions posteriors. Com la revolució soviètica d’octubre de 1917 (amb els soviets d’obrers i camperols inspirant-se directament en els subcomitès de carrer o els comitès de barri de la Commune) fins a la Comuna Popular de Shanghai, establerta el 1967 poc després d’iniciar-se la Revolució Cultural maoista, que declarava inspirar-se en la insurrecció del poble parisenc contrari als termes de la rendició francesa al final de la guerra francoprussiana del 1870-1971.
En el terreny simbòlic, el llegat de la Commune ens ha deixat la bandera roja de les esquerres, com a símbol de l’internacionalisme dels treballadors, el mateix himne de “La Internacional”, escrit i compost a París durant aquells 72 dies o l’ominós temple del Sacré Coeur, edificat al cim del turó de Montmartre, en el mateix lloc on es va produir el primer episodi del que després esdevindria la Commune, i finançat pels pressupostos de l’Estat, mercès dels vots de les forces conservadores de l’Assamblée Nationale, amb la idea d’edificar un “temple expiatori” que ajudés els parisencs a fer-se perdonar pel Déu cristià els pecats comesos per i durant la Commune.
La repressió que va seguir la derrota de la Commune, iniciada durant la darrera setmana de la mateixa- l’anomenada “Semaine Sanglante” (setmana sagnant) del 21 al 28 de maig- va deixar entre 15.000 i 20.000 morts (la major part d’ells, afusellats) a les files dels federats de la Commune. Els judicis posteriors de més de 40.000 presoners comunards, es varen saldar amb més de 10.000 condemnats a presó i/o deportats, 270 condemnats a mort (dels quals només se’n varen executar 95). Càlculs posteriors estimen entre 5.000 i 6.000 els exiliats de la Commune. La majoria d’ells varen recalar al Regne Unit, a Bèlgica o a Suïssa tot i que les antigues colònies espanyoles d’Amèrica (especialment Mèxic i Argentina) també varen rebre el seu contingent.
Fins al 1880 l’Assamblée Nationale no va votar una llei d’amnistia que va deixar en llibertat als empresonats i va permetre el retorn dels exiliats.
El film La Commune (Paris 1871) recull, amb rigor cronològic, els diferents episodis del fracassat intent revolucionari. El complex format de la pel·lícula reïx exitosament a l’hora de combinar els efectes dramàtics, una narrativa fluida, la fidelitat històrica i la reflexió política, que arriba fins al punt d’establir ponts amb esdeveniments polítics contemporanis. Una obra absolutament recomanable, inclús per les vetllades estivals, tot i que és millor no veure-la després d’algun àpat copiós.
C.V.M.
Peter Watkins, (Norbiton, Surrey, Regne Unit 1935), cineasta anglès, especialitzat en documentals i guanyador d’un premi Oscar al Millor Llargmetratge Documental per El juego de la guerra (1966) un film que mostrava els efectes d’un hipotètic atac nuclear al Regne Unit. Watkins recorre sovint al “fals documental” per rodar rigoroses descripcions d’allò que vol mostrar. Sigui una batalla (La Batalla de Culloden) o el ja esmentat El juego de la Guerra, film inicialment prohibit per la BBC malgrat ser-ne productora la cadena pública britànica. Malgrat els debats parlamentaris sobre el tema, a l’època, la BBC va decidir no posar-lo en antena per la “baixa qualitat artística” del film, posterior guanyador de l’Oscar. Durant tota la seva activitat professional, Watkins ha mantingut amb coherència la seva defensa de la llibertat creativa i de la independència política dels mitjans. Per aquesta raó, durant els darrers anys Peter Watkins s’ha centrat més en l’impuls del debat públic sobre els mitjans, la seva funció social i la descodificació dels missatges que conformen l’esfera pública.
La Commune (Paris 1871) – FILMIN