Segurament us sorprendrà el to de l’article d’avui però vull sincerar-me, vull parlar-vos des del cor. Estic preocupat pels discursos de l’odi i de la por, els d’aquells que alcen la veu i pretenen amagar sota la catifa tot allò que no els agrada. No vull que la Lleida que m’estimo camini d’esquenes a la pobresa. No vull una societat que tanqui les portes a la necessitat. No vull que ocultem la vulnerabilitat ni les circumstàncies que ens incomoden. Vull que avancem amb comprensió i empatia, gestionant i atenent, afrontant la realitat i treballant per millorar-la. Vull una ciutat de valors i compromisos, d’acollida i d’oportunitats.
Aprofitant aquests dies de Setmana Santa, que ens regalen una pausa entre el soroll, us convido a reflexionar amb mi. Totes i tots o, com a mínim, la majoria estem d’acord a defensar una capital justa i solidària. Però, a l’hora de la veritat, hi ha qui prefereix tancar els ulls i prioritzar els seus propis interessos. Existeix un concepte que va néixer als Estats Units que serviria per descriure aquestes actituds: not in my backyard. Traduït, vindria a ser “no al meu jardí”. Al rerefons d’aquesta expressió hi ha una manera de ser i d’actuar, la de qui reconeix una necessitat però la vol lluny. La de qui sap que cal atendre, que cal acollir, que cal contemplar espais per a les realitats que no li agraden, sempre i quan no siguin a prop seu ni els tingui a la vista. Davant d’això, quallen missatges que auguren conflictes inexistents, que atemoreixen i rebutgen qualsevol gest integrador, que criminalitzen la diferència. Hi ha qui construeix el seu projecte polític des de la por i la desconfiança, assenyalant amb el dit, alimentant sospites sense fonament i transformant el patiment en arma electoral. Aquests partits no tenen un model de ciutat, tenen un relat d’enfrontament. No resolen problemes, els amplifiquen. No busquen solucions, busquen titulars. Davant d’això, la nostra responsabilitat és clara: defensar la convivència, protegir la dignitat i dir alt i clar que Lleida no es deixarà arrossegar per la intolerància ni per la demagògia. No ens faran retrocedir. No permetrem que aquestes polítiques guanyin la partida. Les ciutadanes i ciutadans hem de defensar una societat de drets i deures que prioritzi les persones, la justícia i la qualitat social.
Com a alcalde, faré tot el que estigui al meu abast perquè ningú hagi de dormir al ras ni resar al carrer. És el meu deure i el del govern municipal. Posem-nos, per exemple, a la pell d’aquells i aquelles que arriben a una terra que no coneixen a la recerca d’una feina que no troben i a la qual no poden accedir. Sabeu que defenso solucions que permetin treballar a les persones capacitades per fer-ho tot i que la seva situació administrativa no respongui de moment a les condicions que s’exigeixen. He donat suport, en aquest sentit, a la Unió de Pagesos, que reclama permisos excepcionals per a les persones que acreditin residència a l’Estat i disposin d’una oferta laboral a la campanya de la fruita. I estic d’acord també amb la Conferència Episcopal, que demana la regularització extraordinària de persones migrades que es troben en situació irregular a Espanya. Ens calen mans, ens cal talent en diversos sectors. Per què discriminem segons l’origen si parlem de capacitats?
Lleida s’ha fet gran i creix sumant sentiments, procedències, creences, ensenyaments i aptituds. Som una capital diversa amb una vida comunitària rica que ha de ser també integradora. Necessitem comptar amb la vostra complicitat, amb el vostre compromís per la convivència. Perquè una societat madura i conscient assumeix que la diversitat és riquesa, mira a la cara a la necessitat i treballa per pal·liar-la amb col·laboració i solidaritat, amb respecte i honestedat. Són valors cristians, l’antídot més potent contra la intolerància.
Fèlix Larrosa Piqué
Paer en cap