Sílvia Paneque és diputada al Parlament de Catalunya, candidata socialista a l’alcaldia de Girona i secretària de Transició Ecològica del PSC.

Les energies renovables a Catalunya han tingut aquest últim any i escaig un problema greu vinculat al llenguatge de la política de l’última dècada al país. Això és el que crec que explica la posició del govern Aragonès respecte a aquesta qüestió. Carles Puigdemont va dir, el dotze de gener del 2016, en el seu discurs d’investidura com a President, les següents paraules: «venim d’un viatge molt llarg» i «el més bonic del mar és el allò que no hem navegat». Aquesta segona frase és citada d’un poema de Nazim Hikmet. Una epopeia, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis de Catalunya, únicament pot tenir grans fets que siguin molt dignes. Navegar per espais a on ningú no ha arribat durant la història de molts anys d’un país, és aquesta classe de fets «molt dignes» de l’Enciclopèdia. És curiós que hi hagi qui s’atorgui a si mateix un paper tan important i transcendent a la història en sentit, a més a més, positiu des del seu punt de vista i ho és perquè, majoritàriament, les persones recordades dels temps passats són per qüestions altament negatives. 

La diputada Marta Vilalta va utilitzar les següents paraules durant la intervenció del vint-i-sis de març del 2021 en la primera temptativa de Pere Aragonès per obtenir els vots necessaris per ser president de Catalunya: «Pere ens coneixem de fa més de quinze anys, llavors érem més joves, però amb els mateixos ideals. Forjàvem la lluita juvenil i creiem, mentre fèiem acampades joves, jornades de formació, mentre fèiem tot això, creiem que tot era possible. Llavors potser encara no sabíem que viuríem un dels dies més gloriosos del nostre país com l’1 d’octubre. Allò que imaginàvem fa quinze anys, avui ho podem fer possible». En aquest escenari discursiu ja es veu d’entrada que l’èpica s’escampa per tots els racons dels discursos d’aquests temps i, per tant, no és estrany que amb energies renovables l’objectiu del govern Aragonès sigui tan utòpic com tenir un mercat amb sobirania d’energies participades, democràtiques, distribuïdes i de microparcs i no sé quantes coses més. La realitat, però, és molt diferent. 

Governar les persones és una qüestió complexa i, com que hi ha opinions de tota mena, resulta dificultós prendre una decisió sovint. El govern de Pere Aragonès i ERC mantenen una posició quixotesca sobre la descarbonització a Catalunya i el llenguatge que utilitzen fa semblar que aquest canvi únicament anirà acompanyat de nous elements que la immensa majoria de catalans i catalanes compartim. Això no obstant, Catalunya és un país industrial i avançat, fet que imposa que tenir energies netes suposarà afectar a l’entorn del 2% de territori boscós o natural del nostre país. Si entenem que, a l’actualitat, hi ha al voltant d’un 7% de zones antropitzades o modificades per l’acció de les persones, es fa del tot evident que la transformació de la que estem parlant té una intensitat enorme, crearà petjades importantíssimes i afectarà de manera molt notable a diferents paisatges i espais naturals. Això serà així, si no ens desviem de l’objectiu prioritari de nacions unides i de la Unió Europea per als propers anys, que -en definitiva- és reduir les emissions per evitar les conseqüències més nefastes del canvi climàtic, que ja estem patint a l’actualitat.

A Catalunya, per dir-ho ras i curt, els diferents governs independentistes han contribuït a construir un únic molí de vent els últims 12 anys. Som a la cua d’Europa i d’Espanya, tot i que el llegat industrial de Catalunya, fan pensar que hauríem de ser punters en aquesta nova transformació. La descarbonització és també una enorme oportunitat de nova industrialització sostenible. El 25 de gener, vam saber que Berlín se sumava al projecte BarMar de transportar hidrogen verd des de Barcelona fins a França i Alemanya, que el president Pedro Sánchez va aconseguir pactar amb el president francès, Emmanuel Macron. La cimera entre Espanya i França, que va fer-se a Barcelona, va ser una excel·lent ocasió per estrènyer vincles i reforçar projectes com aquests. Encara que el president Aragonès, durant aquesta jornada, va gesticular de manera excessiva i va fer una espantada abans dels himnes, no és menys cert que s’ha interessat per les grans oportunitats d’aquesta nova infraestructura. Tanmateix, l’hidrogen verd necessita per la seva producció d’energies renovables, fonts verdes que no emeten gasos d’efecte hivernacle i, en això, Catalunya és on ha de fer un gir radical per ser puntera, enlloc de trobar-se a la cua. 

En resum, dissortadament tothom reconeix que l’estat les renovables a Catalunya és deplorable, fins i tot els representants polítics que han estat o estan directament implicats amb funcions de govern, ni tampoc s’amaga -en conseqüència- la urgència que tenim al damunt per fer possible la fi d’emissions en les etapes de 2030 i 2050 i tothom accepta -en seu parlamentària ho han dit en diferents ocasions- que aconseguir els objectius europeus a aquestes alçades podria definir-se com d’autèntica epopeia. Tanmateix, tenim el coneixement, la metodologia per a la innovació i el talent necessari per ser punters en aquest tema a part del sol i del vent necessaris. Les properes dècades, Europa ha de crear un territori energètic sobirà ben articulat i Catalunya hi pot tenir un paper capdavanter amb l’exportació d’hidrogen verd, a més d’associar-hi noves indústries sostenibles que s’obriran pas en tots els camps de l’economia i de la societat. El clima -en definitiva- ha fet evident que ens trobem en una situació d’emergència absoluta i la resposta, que no pot ser altra que la descarbonització, exigeix transformacions enlloc de paraules boniques i buides. I, en aquestes circumstàncies, cal delimitar el debat de les renovables, que comporta respondre a una qüestió complexa: on són més eficients i menys perjudicials? El cost zero, però, no existeix.