La sagrada familia – Trueba, David (Lavinia TV 2022). Minisèrie documental de 4 episodis de 50 minuts.
Presentat a la plataforma HBO Max.
Va ser l’estrena més rellevant a HBO Max-Espanya de la passada tardor. En tractar d’un dels personatges més controvertits i longeus de l’esfera pública catalana i espanyola —Jordi Pujol— i de les ramificacions polítiques i judicials del seu llegat, el repte era majúscul i la repercussió a la premsa de l’estrena va ser notable. En canvi, es va notar la falta de comentaris crítics sobre el seu contingut.
El treball professional de David Trueba dona com a resultat una obra audiovisual compacta i amb vocació de no decantar-se ni amagar les arestes que han acompanyat la vida i obra de Jordi Pujol. Malgrat això, convé assenyalar alguns dèficits que esquerden una mica la bona factura global del documental.
La primera d’elles és l’excessiva proliferació de persones convidades a parlar sobre Jordi Pujol. La llista completa supera el mig centenar. Si bé hi ha bastants convidats recurrents (Josep Pujol Ferrusola, l’única “veu” de la família; Maiol Roger, qui fa una mica el paper d’enllaç per omplir buits en el relat…) i compta amb convidats destacats (Felipe González, Miquel Roca Junyent, José María Aznar, Lluís Prenafeta, José Montilla…, entre molts altres) a vegades hom esperaria que s’aprofités més aquestes veus per aprofundir en els moments històrics que varen protagonitzar.
El documental divideix el relat en quatre etapes. El primer episodi recull els orígens, vitals i polítics de Jordi Pujol fins a la seva victòria electoral del 1980. El segon comença amb el 23-F i clou amb l’arxivament del “cas Banca Catalana” i amb els primers indicis que alguna cosa no anava bé amb els temes de diners i CDC. El tercer capítol fa un seguiment de la part central de la presidència de la Generalitat pujoliana i comença a introduir els elements que afloraven sobre les sospites de corrupció (“3%”) i acaba amb l’esclat del “cas Palau” i la sortida de Pujol de la Generalitat. El darrer episodi es concentra ja en les àmplies ramificacions de la corrupció en el si de la família Pujol-Ferrusola. Comença amb la menció dels enregistraments a “La Camarga” de la parella de Jordi Pujol Ferrusola i amb la compareixença de Jordi Pujol a la comissió del Parlament que el va citar per parlar de “la deixa” i, sobre el rerefons del procés, el documental va desgranant els diferents casos en què apareixen relacionats els fills de Jordi Pujol: l’Oriol en el cas ITV, l’Oleguer i les dubtoses i descomunals operacions immobiliàries, etc. El final del documental deixa en un terreny gris la responsabilitat de Jordi Pujol en la corrupció que sense dubte implica el seu entorn familiar.
En el terreny crític, no es pot deixar de comentar que les desenes de veus que ens acompanyen durant la llarga vida pública potser resulten una mica excessives i un nombre més reduït potser facilitaria el seguiment del relat. Si bé és cert que la multiplicitat de veus enriqueix els matisos de la sèrie.
Es troben a faltar, però, dues veus rellevants. La de Raimon Obiols, una de les persones més odiades per Jordi Pujol quan era president de la Generalitat, de qui no es menciona l’”escrache” que ell i els seus companys diputats socialistes van patir a l’interior del Parlament de Catalunya. I també sorprèn que no aparegui per enlloc Carles Vilarrubí, el xofer de Jordi Pujol durant la campanya electoral del 1980 i la primera persona que apareix, sempre a l’ombra del president, implicada en els primers casos duts als tribunals per dubtes sobre la seva gestió “polida” des de la Generalitat: el “cas Loteries” i el “cas Luditec” essencialment.
Va ser en Carles Vilarrubí la persona encarregada per Jordi Pujol d’organitzar el muntatge dels futurs jocs d’atzar públics de la Generalitat. Aquell matiner pas pels jutjats no va impedir que, en el marc del pacte del Majestic (del que no es menciona en el documental la seva dimensió d’influència en “negocis”), en Carles Vilarrubí fos nomenat membre del consell d’administració de Telefònica i comencés a “exportar” al grup estatal de telecomunicacions i a la resta d’entitats autonòmiques governades pel PP els serveis de Doxa, una consultora de telecomunicacions en la que Carles Vilarrubí havia entrat com a soci capitalista poc temps abans d’integrar-se en el màxim òrgan de gestió de Telefònica.
En cas d’haver inclòs la figura de Carles Vilarrubí, hauria resultat molt difícil deixar en el terreny dels grisos el paper de Jordi Pujol en la corrupció sistèmica de CDC i de la seva família. Com a darrer apunt, en el cas que les dues persones aquí esmentades (Raimon Obiols i Carles Vilarrubí) fossin convidades a participar en l’enregistrament i declinessin fer-ho, el bon cineasta que és David Trueba disposa de recursos sobrats per haver mantingut el seu pes en el relat, en el cas d’haver decidit incloure’ls, malgrat no tenir les seves declaracions.
A la vista dels reiterats esforços actuals de voler posar en valor el llegat polític de Jordi Pujol, en bona part impulsats per ell mateix, era necessari esvair els dubtes sobre el coneixement i l’eventual participació de Pujol en el núvol de corrupció que l’ha envoltat durant dècades.
En conclusió, és un documental que qualsevol qui tingui interès a recórrer la història recent de Catalunya en gaudirà durant tota l’extensió de l’obra. El documental està íntegrament enregistrat en castellà. No sé si això impedirà que, algun dia, TV3 l’emeti.
PS: a tall d’exemple de l’estat del “cas Pujol”, en els enllaços s’inclou un article d’Eloi Gummà, una de tantes ressenyes de les darreres setmanes, on se’l compara amb Margaret Thatcher per glossar-lo en contraposició al documental de David Trueba.
C.V.M.
David Trueba (Madrid 1969), cineasta, escriptor i periodista. Va iniciar la seva formació acadèmica a la facultat de Ciències de la Informació de la Universidad Complutense de Madrid. Ben aviat el seu interès es va centrar en el mitjà audiovisual. És el guionista d’Amo tu cama rica, pel·lícula que va ser un èxit de públic a principis dels noranta. Aquest exitós inici en el cinema no li ha impedit exercir altres facetes de l’ofici de les lletres, com fer de periodista a El País i El Mundo; saltà a la direcció cinematogràfica que el va dur a adaptar Soldados de Salamina, de Javier Cercas, fer treballs d’actor com el seu recordat paper a Airbag, de Juanma Bajo Ulloa, o publicar set novel·les (la darrera Queridos niños, Anagrama, 2021). Estem davant d’un polifacètic artista que no perd el contacte amb el món que l’envolta com demostra La sagrada familia.
Eloi Gummà glossa Jordi Pujol tot fent crítica de “La sagrada familia”