Léon Blum va néixer el 9 d’abril de 1872 a París, al si d’una nombrosa família jueva originària d’Alsàcia.
La primera part de la seva vida la va dedicar, d’una banda, a l’escriptura, com a crític literari i assagista, i, d’una altra banda, a l’estudi de les lleis i del dret. En el seu pas per l’École Normale Supérieure, s’especialitza en dret públic i, amb 23 anys, ingressa al cos d’auditors del Consell d’Estat. Mentrestant, Blum col·labora a les revistes La Conque (on també escriu André Gide), Le Banquet (que compta, entre altres, amb firmes com ara Marcel Proust), la Revue Blanche, la Grande Revue, i Le Matin.
L’affaire Dreyfus el porta a l’activisme polític, adoptant un compromís públic nítidament favorable a l’oficial jueu francès (alsacià, de fet, com la família de Blum), acusat i condemnat injustament per delictes d’espionatge amb proves falses, en el que va ser un clar exemple de conxorxa antisemita. Aquest episodi, juntament amb una conversa amb Lucien Herr, intel·lectual i bibliotecari de l’École Normale Supérieure , condueixen Léon Blum al socialisme. D’aquesta manera, entra en contacte amb intel·lectuals implicats en aconseguir l’encara pendent unitat de les forces socialistes, col·labora al diari socialista L’Humanité, i coneix el seu fundador Jean Jaurès (a qui vam dedicar l’article històric fa dos anys https://www.socialistes.cat/actualitat/jean-jaures-1859-1914/ que exercirà en Blum una important influència.
En aquells temps, contribueix a elaborar la Bibliothèque socialiste, sense que el marxisme (llavors molt majoritari en el socialisme) l’acabi d’influenciar del tot, ja que Blum creu per damunt de tot en el rol determinant dels individus i l’acció de les idees en la política. El 1905, s’afilia al partit resultant de la unitat socialista, la Section Française de l’Internationale Ouvrière (SFIO), i s’ocupa de la secció literària de L’Humanité, el seu diari de referència.
L’assassinat de Jean Jaurès a mans d’un nacionalista extremista el 1914 i l’inici de la Primera Guerra Mundial provoquen en Léon Blum el seu pas definitiu a l’acció política a primera línia.
L’any 1919 és escollit diputat a l’Assemblea Nacional, i l’any següent participa en el Congrés de Tours que va acabar amb l’escissió del comunistes de la SFIO, mantenint-se fidel el llegat de Jaurès: Blum és ferm partidari d’un socialisme reformista i humanista, i creu en la transformació progressiva de la societat per sobre de ruptures revolucionàries. No obstant això, als anys trenta, davant l’ascens del feixisme a l’Europa no dubta reagrupar-se decididament i estratègicament amb els comunistes i el partit radical, per bastir el Front Populaire.
Amb la victòria del Front Populaire a les legislatives de 1936, Léon Blum es converteix en president del Consell de Ministres. Un corrent d’immensa esperança a tot el país marca els inicis del seu mandat, i Blum posa en marxa àmplies reformes econòmiques i socials: setmana laboral de quaranta hores, vacances pagades de dues setmanes, convenis col·lectius, etc.
Tanmateix, la crisi econòmica continua castigant especialment les classes populars i el context polític internacional s’encamina inexorablement cap a la guerra. L’octubre de 1936 es veu obligat a ordenar la devaluació del franc i el febrer de 1937 ha de proclamar una pausa de les reformes anunciades. Léon Blum es veu pressionat, d’una banda, per la impaciència de les masses populars, i, d’una altra banda, per l’oposició dels conservadors. Només un any després d’haver guanyat les eleccions, el juny de 1937, Léon Blum es veu obligat pel Senat a dimitir.
Víctima d’antisemitisme tota la seva vida, Blum va ser a més un dels vuitanta parlamentaris que es van negar a votar els plens poders en favor del mariscal Pétain. Per això és detingut i empresonat el 1940 per ordre del govern col·laboracionista de Vichy. En aquests temps d’empresonament, a la sinistra presó de Bourrassol, escriu les seves Memorias (Ed. AHR, Barcelona, 1956) i el seu treball À l’échelle humaine: convençut que Alemanya seria vençuda, fa una crida a una revolució moral de la joventut per tal de reconstruir la nació seguint l’esperit de 1789, i exposa la seva concepció humanista del socialisme. El 1943 Blum és deportat primer al camp de concentració alemany de Buchenwald, i després al de Dachau. És alliberat el maig de 1945 per l’exèrcit nord-americà, i arriba a dirigir el darrer govern provisional francès entre desembre 1946 i gener 1947. Mor d’un infart el 30 març de 1950, a la casa familiar de Jouy-en-Josas.
Continuador del camí d’unificació del socialisme democràtic a França emprès per Jean Jaurès, es va convertir en el líder moral de la SFIO (fins a la seva mort) i va ser cap del govern del Front Popularie, el primer socialista i el primer jueu a dirigir un govern (en una època d’expansió antisemita), perseguit pel règim de Vichy i alhora enemic número 1 del Partit Comunista Francès. Una de les seves missions, al llarg de la seva vida política, va ser la de mantenir el socialisme francès ferm davant del risc de lliscar cap al conservadorisme burgès per un costat, i davant l’amenaça boltxevitzant del comunisme de l’altre. Al Congrés de Tours, el 1920, Léon Blum adreçà les següents paraules als delegats just abans de votar sobre l’adhesió de la SFIO a la Tercera Internacional: “Estem fermament convençuts, mentre perseguiu l’aventura, que algú ha de quedar-se i guardar la vella casa”. I també: “Per primera vegada a la història del socialisme esteu pensant en el terrorisme (…) com un mitjà de govern. És això, aquest èmfasi en el terror dictatorial (…) allò que us diferencia, i sempre us diferenciarà, de nosaltres”. Blum va guanyar la votació i la SFIO va romandre a la Internacional Socialista o Segona Internacional.
Tony Judt, al seu llibre El peso de la responsabilidad (de l’any 1998, però traduït i publicat per Taurus el 2013, dedicat a les figures de Léon Blum, Albert Camus i Raymond Aron), distingeix Blum de la resta de republicans francesos per la seva cerca de la raó i la lògica: si la república és bona, és perquè és justa; i perquè sigui justa ha d’assegurar no només una justícia política i civil, sinó també una justícia social per a tots. Léon Blum, com Jaurès, era republicà perquè era socialista. De fortes conviccions pròpies, combatia el dogmatisme dominant a l’esquerra, i era valent en defensar-les quan altres se n’amagaven. Un bon exemple d’això va ser la lluita interna que va liderar a finals dels anys trenta, sense èxit, perquè els socialistes francesos deixessin de ser espectadors davant l’escalada imperialista d’Alemanya. En el context d’extrema polarització propi del període d’entreguerres, les posicions de Léon Blum marcades per la seva gran capacitat d’anticipar les derives del feixisme, del nazisme i també de l’estalinisme i del règim de Vichy, li van generar odis a tort i a dret.
Blum va representar amb fermesa l’ideal francès d’una república universal, igualitària i amb consciència cívica. En contrapartida, com ell mateix va reconèixer, podria haver fet molt més per superar la incapacitat de la socialdemocràcia francesa d’assumir la seva condició i el seu temps. Malgrat una trajectòria i una autoritat moral inqüestionables, existeix un cert consens en què no va ser capaç de conduir el partit cap a un esforç de renovació doctrinal, més enllà de reclamar públicament i als seus articles la necessitat d’un pensament nou i un lideratge polític a l’esquerra més decidit, davant la doble amenaça dels totalitarismes comunistes i dels autoritarismes gaulistes.
Per aprofundir en la figura de Léon Blum, a més de les ja citades memòries, la seva obra A l’échelle humaine, i El peso de la responsabilidad de Tony Judt (Ed. Taurus, 2014), es pot trobar una exhaustiva biografia a càrrec de l’historiador Jean Lacouture (Léon Blum, Editions du Seuil, primera edició de 1977), en francès.
Finalment, trobem especialment interessant i molt recomanable Léon Blum, une vie héroïque: una col·lecció de nou podcast que la ràdio pública France-Inter (Radio France) va publicar fa un any, i que repassa la seva intensa vida i el seu compromís amb el socialisme democràtic.
F.G.A.
Léon Blum, une vie héroïque (Col·lecció de 9 podcast, en francès, produïts per France-Inter)