“Mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides.”

Una frase que reflecteix l’esperit d’una dona inquieta intel·lectualment, protagonista del seu temps i lideresa del socialisme democràtic veritablement transformador. Ara en diríem que era polièdrica, polifacètica en el seu temps. Com només ho poden ser les persones que tenen un pensament original i autèntic, i poden transitar per diferents àmbits de la vida intel·lectual, recollint i aportant, alhora, riquesa i consolidació de les idees.

Va ser clarament protagonista activa d’un període convuls entre els anys vint, amb un moviment obrer que prenia força a la Catalunya industrialitzada, i la dècada dels vuitanta, que Maria Aurèlia va dedicar a consolidar els fonaments progressistes i feministes que havia anat construint al llarg de la seva vida, des de diferents disciplines, formats i grups de companys i companyes.

Un càncer de pit va acabar, el 1991, amb una dona preclara i lluitadora, sempre activa, valenta i entregada a la lluita transformadora d’una societat postfranquista que tenia tot per davant per inventar-se i molt per darrere per superar.

Nascuda a Barcelona el 1918, va poder educar-se en un ambient culte i políticament d’esquerres, amb la influència del seu avi, Sebastià Farnés, ideòleg del catalanisme i federalista, i també de la seva mare Maria Farnés i el seu pare, Aureli Capmany, admiradors de l’estètica del Modernisme i emmarcats en el catalanisme d’esquerres.

Socialista convençuda, l’any 1976 s’incorporava a les files socialistes en el Congrés Constituent del Partit Socialista de Catalunya (“Congrés”), dins del Grup d’Independents pel Socialisme (GIS) impulsat per Alexandre Cirici Pellicer. En el primer gran míting que es va fer ja en període democràtic, el lema era la frase de Francesc Layret: “Vindrà aquell dia que el treball vencerà”, i M. Aurèlia va fer una intervenció brillant i apassionada que va deixar clara l’alçada de la seva dimensió política.

Segons paraules de Jordi Font en l’obra commemorativa Gegants del PSC (2018) “s’identificava plenament amb l’opció reformadora i la ideologia oberta —contra tota concepció absoluta— que defineix el socialisme democràtic. Amb l’alcalde Pasqual Maragall, esdevindria regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, funció des de la qual deixaria un vast llegat: el Mercat de les Flors i les seves impactants programacions primeres (la Carmen de Peter Brook, el Mahabarata, la Pina Baush…); el Pla de Museus, amb l’encàrrec a Gae Aulenti per fer del vell Palau Nacional, el futur Museu Nacional d’Art de Catalunya; l’intent meritori, significatiu i no reeixit de fer sarsuela al Liceu; la restauració i reforma del Palau de la Virreina per situar-hi la regidoria i fer-ne un espai viu i de grans exposicions; l’exposició “Homenatge a Barcelona”, que després circularia per mig món; la col·lecció de llibres “Diàlegs a Barcelona”, ric patrimoni de la memòria contemporània de la ciutat.”

Una decidida i prolífica acció política, en moments que requerien audàcia i seguretat en la construcció de la ciutat, elevar-la per sobre de les runes de la repressió franquista i les classes dominants de la burgesia catalana, i donar a Barcelona un aura definitivament cosmopolita i capdavantera.

Tasca que no li va impedir publicar, com havia fet sempre, articles en diaris i revistes, catalans i de tot Espanya, fent arribar de forma pedagògica els valors de la democràcia com a fonament per a la convivència i la unió dels pobles, del catalanisme d’esquerres més integrador i obert i del feminisme, com expressió d’una ideologia progressista basada en la igualtat i els drets humans d’homes i dones.  La seva actitud oberta i de proximitat la feien participar activament en conferències, clubs de debat i tots els formats possibles de la comunicació, per tal de fer arribar la seva convicció democràtica a tots els racons que li obrien les portes; també a través de la ràdio i la televisió, tertúlies amb joves i grups intel·lectuals, àvids de conformar un marc ideològic diferenciat del franquisme, clarament progressista i generador de polítiques esperançadores per a la construcció social i institucional que s’estava forjant.

«Només hi ha una manera d’anar endavant i és recollir l’herència del passat i assimilar-la i modificar-la amb la pròpia interpretació».

Aquest era l’objectiu principal de M. Aurèlia Capmany, que estenia a totes les àrees que podia. Escriptora d’assaig, teatre i novel·la, va tenir dificultats per publicar en una època en què la censura franquista mantenia la seva estela, les dones no eren autores habituals i, a més, amb pensaments progressistes i d’expressió franca. No va ser fins a la publicació d’ Un lloc entre els morts (1968)que no va rebre el reconeixement adequat, obtenint el Premi Sant Jordi i, més tard, sent inclosa entres les “Millors obres de la literatura catalana”.  Aquesta obra analitzava la figura preromàntica d’un jove que s’enfrontava a les idees rupturistes de la Revolució Francesa i va encertar tant amb l’esperit del moment, que va fer que esdevingués definitivament mestressa inspiradora per a tota una generació d’escriptors i escriptores, com Maria Antònia Oliver, Joan Fuster, Terenci Moix i molt especialment Montserrat Roig que, seduïda per les idees feministes de M. Aurèlia, va endinsar-se en converses i reflexions amb ella que van fer florir una ferma consciència feminista en un conjunt important de dones de generacions més joves que l’autora.

Abans d’entrar a presentar el seu  vessant feminista, destaquem algunes obres literàries que, en llarg de la seva vida va anar escrivint i que, malgrat la progressiva coneixença pública del personatge, mai no han arribat, segons els experts i expertes, a ser prou estudiades ni reconegudes.  Per exemple, va escriure la seva primera novel·la Necessitem morir (1952), L’altra ciutat (1955), Betúlia (1956), Tana o la felicitat (1956) El gust de la pols (1962) i La pluja dels vidres (1963), que va guanyar el Premi Joanot Martorell amb el títol El cel no és transparent.  Els darrers anys de la seva vida va escriure les seves memòries Mala memòria (1987) i Això era i no era (1989), mentre transformava la cultura barcelonina amb el seu pas per l’Ajuntament com a regidora.

Va ser el 1969 quan Capmany publica Feliçment jo soc una dona i mostra com els diferents ambients socials estan pensats per homes i les dones han d’adaptar-s’hi.  Però va ser molt abans quan la consciència feminista va emergir en Maria Aurèlia.  L’ambient familiar, en el que no es donaven distincions per raó de sexe, per una banda, i la seva experiència escolar a l’Escola Montessori i a l’Institut Feminal, van fer pujar una personalitat atenta a les diferències de tracte i oportunitats entre homes i dones a la societat. Segons les seves pròpies paraules: “L’Institut Feminal formava part d’aquell moviment de prudent feminisme que es proposava dotar les noies de Barcelona d’un cert bagatge intel·lectual que les alliberés de la seva ancestral ignorància” (Mala Memòria, 1987).  Va ser allà on, sota el mestratge de grans pedagogues, com Angeleta Ferrer i Carme Serrallonga, va poder actuar lliurement, aprendre sense angoixes i obtenir plaer amb el rigor dels coneixements i l’obertura cap al pensament. Inicià la carrera de filosofia, que es va estroncar per la Guerra Civil, però acaba l’any 1942. Treballant com a talladora de vidre, de seguida passa al món de l’ensenyament com a professora de filosofia. La seva necessitat d’expressar-se, ja de ben petita, anava acompanyada per la lectura crítica dels models de dona dels anys cinquanta i l’emergent literatura estrangera, que la va seduir per la profunda connexió que tenia amb el que ella mateixa experimentava. Així, guiada per Simone de Beauvoir a França o Betty Friedan als Estats Units, va esdevenir pionera del feminisme de postguerra, exponent català de la segona onada feminista internacional.

Capmany arriba a escriure el pròleg de l’edició catalana de l’obra de l’autora francesa El segon sexe (1949), que no apareixerà publicat fins a l’any 1968 per qüestions de censura. S’aparta, però, del discurs de Beauvoir per una qüestió ideològica i de classe, tot i que hi coincideix en altres aspectes. En aquest sentit, Capmany no va entendre mai la lluita per la igualtat de la dona com una lluita individual, sinó que estava relacionada amb les reivindicacions obreres,  la lluita pels drets de les persones, en definitiva.

Més endavant, el 1965, Edicions 62 publica en català el llibre de Betty Friedan,  La mística de la feminitat, clàssic del feminisme i guanyador del Premi Pulitzer del 1964. En aquell moment, que situa Capmany com a pionera del feminisme a Catalunya i referent per a les joves dels anys setanta, Edicions 62 li encarrega la publicació del seu llibre La dona a Catalunya: consciència i situació (1966), amb la intenció de fer una versió més adaptada a la realitat catalana, segons diu ella mateixa, del llibre de l’autora americana. En aquesta obra, Capmany fa un seguiment de la situació de la dona a Catalunya al llarg de la història amb referències dels medievalistes Jaume Roig, Ausiàs Marc i Joanot Martorell, per passar més endavant a la dona dins la societat burgesa i introduint les primeres feministes catalanes com Dolors Monserdà, Josepa Massanès o Carme Karr, primera pensadora feminista traduïda al català durant la dictadura.

Sempre prenent la literatura com a vehicle, va continuar escrivint nombroses obres relacionades amb els nous valors que havien de ser incorporats per les dones, modernitzant-los i situant-los a escala internacional.  A La Dona a Catalunya, el va seguir:  La Dona catalana (1968), Cartes impertinents de dona a dona(1971), De profesión mujer(1971), Carta abierta al macho ibérico(1973), El Feminisme a Catalunya (1973), La dona i la Segona República (1977),  Dona, doneta, donota (1979), a més de la ja anomenada i precursora Feliçment jo soc una dona (1969).  Totes diferents, però amb el denominador comú de tenir unes protagonistes que lluitaven enmig d’un món que els és hostil, presentant un conflicte intern que es fa ressò del moment històric, de l’ofec entre el desig i la realitat que s’imposa: els somnis d’unes dones, contra els patrons estereotipats d’un règim que les deixava al marge de l’acció per supeditar-les només a l’espera, a la submissió. A poc a poc, però, la veu de la dona va agafant volum per mostrar la personalitat femenina amb més consciència sobre les situacions de desigualtat que pateixen les dones i la capacitat d’aquestes de revoltar-se, expressar-se lliurement i defensar els seus drets. La llibertat republicana en què havia estat educada li donava coratge i raons per estendre el corrent feminista que anava obrint-se pas en el discurs de l’època.

Però M. Aurèlia no es limità a escriure; també va ser una activista prolífica, participant en actes, conferències i trobades feministes.  El maig de 1976, amb les Jornades Catalanes de la Dona, el paranimf de la Universitat de Barcelona es va omplir amb més de 4.000 dones i va significar un canvi qualitatiu en el moviment feminista que, seguint les premisses de Capmany, era inclusiu, basat en els drets humans de les dones, transformador de la societat i profundament socialista.

Bibliografia destacada

Agustí Pons, Maria Aurèlia Capmany L’època d’una dona  Ed. del Centenari (1918-2018)  Editorial Meteora SL, 2018

Antoni Gelonch,  100 Dones Catalanes, Viena Editora, 2019.

I.S.N.