“Vaig nàixer grega i moriré grega, Pattakós va néixer feixista i morirà feixista”. Amb aquesta contundent frase responia Melina Mercouri, exiliada a París entre 1967 i 1974, al general Stylianós Pattakós, aleshores ministre de l’Interior de la junta militar colpista grega, després que aquest anunciés que se li retirava la nacionalitat grega i se li confiscaven les propietats a la prestigiosa artista per les seves, fonamentades, crítiques a la junta militar.
Aquesta demostració pública de compromís i caràcter va segellar el posterior ingrés de Mercouri a les files del PASOK. Partit de la mà del qual adquiriria, el 1977, la condició de diputada al Parlament grec del qual formaria part fins a la seva mort el 1994.
La petita Melina va arribar a aquest món el 20 d’octubre de 1920 en el si d’una acomodada família arvanita (una minoria albano-grega, bilingüe) que havia nodrit un dens entramat de polítics conservadors. El seu avi, Spyros Merkuris, havia estat alcalde d’Atenes durant diverses dècades; el seu pare, Spyridon Merkuris, havia estat diputat primer i després ministre, pel conservador Partit Democràtic Nacional. El seu oncle George S. Merkuris va fundar el Partit Nacionalsocialista Grec i, després de la invasió nazi del 1941, va esdevenir governador del Banc Nacional de Grècia. La jove Melina es va negar a assistir al funeral del seu oncle, traspassat el desembre de 1943, en plena ocupació alemanya.
El 1944, aleshores casada amb el terratinent Panagios Harakopos, mentre vivia en un pis, al centre Atenes, cedit pel seu amant, l’industrial Phidias Yadikiaroglu, es va graduar a l’Escola de Drama del Teatre Nacional de Grècia. Durant la guerra civil grega (1946-1949) es va traslladar al barri de Kolonaki, on convivia amb el seu amant Pyrros Spyromilios. El qui va ser el gran amor de la seva vida abans de conèixer el seu darrer amor, el director de cinema judeoamericà Jules Dassin, un dels “cancel·lats” pel maccarthisme i el seu Comitè d’Activitats Anti-nord-americanes.
Després de participar en diverses funcions teatrals d’autors clàssics (W. Shakespeare) i contemporanis (E. O’Neill o T. Williams), tant a Grècia com a París, on s’havia mudat el 1950, la seva carrera artística va obtenir un gran impuls amb el seu paper protagonista al film Stella (dirigit per M. Kakoyannis, qui posteriorment va dirigir Zorba, el grec). L’èxit de Stella al festival de Cannes de 1956 la va posar en contacte amb l’esmentat Jules Dassin qui la dirigiria al film Mai en diumenge, pel·lícula guanyadora d’un Premi Oscar per la cançóTa paidia tou Peiraia, interpretada per la mateixa Melina. No es varen acabar aquí els guardons de la sense dubte més important fita artística de Mercouri perquè la seva interpretació li va merèixer el guardó de “Millor actriu” al Festival de Cinema de Cannes del 1960.
La seva relació, personal i artística amb Jules Dassin els va portar a treballar plegats en mitja dotzena de projectes cinematogràfics (Celui qui doit mourir, La legge, Fedra i Topkapi són els més coneguts). Fins a la seva retirada del cinema, el 1978, amb el film Dream of Passion -també dirigit per Jules Dassin- Mercouri havia protagonitzat i participat en produccions signades per directors de caire progressista com Joseph Losey, Vittorio De Sica, Ronald Neame, Carl Foreman, Norman Jewison o el nostre nostrat Juan Antonio Bardem (Los pianos mecánicos-1965).
Va simultaniejar aquesta densa carrera cinematogràfica amb el teatre i la música. La seva darrera pujada a l’escenari va tenir lloc el 1992, a l’Auditori d’Atenes, en el paper de Clytemnestra de l’Ópera Pylades.
Amb la caiguda de la junta militar grega, el 1974, Melina Mercouri va retornar al seu país i va ser una de les fundadores del Partit Socialista Panhelènic (PASOK), va esdevenir membre del seu comitè central com a responsable de la secció de cultura, però implicant-se també en el moviment feminista del partit.
Després d’aconseguir l’acta de diputada el 1977, quan el PASOK va guanyar les eleccions el 1981 el primer ministre, Andreas Papandreu, la va nomenar ministra de Cultura. Càrrec que va exercir entre 1981 i 1989, fins a la victòria del conservador Nova Democràcia, i que va recuperar l’octubre de 1993 després d’una nova victòria dels socialistes grecs. Va deixar l’activitat política quan la va abandonar la vida, el 6 de març de 1994, mentre es tractava d’un càncer a Nova York.
Les fites més importants de la seva carrera política tenen una dimensió paneuropea. Va ser la principal impulsora de la “Capitalitat Europea de la Cultura”, inaugurada el 1985 amb Atenes com a primera ciutat-hoste, després de l’impuls rebut per la iniciativa durant la presidència grega del Consell Europeu del 1983. Aquesta potent iniciativa va servir per posar en relleu el dèficit de continguts culturals del Tractat de Roma del 1957, fundacional de la Comunitat Econòmica Europea.
Una altra fita del seu llegat polític va ser l’obertura pública del debat sobre el retorn de les peces dels museus obtingudes de forma irregular o per “dret de conquesta”. La seva campanya pel retorn a Grècia dels “marbres del Partenó” (coneguts com a “Col·lecció de Marbres de Lord Elguin” al British Museum) és de sobres coneguda i constitueix una reivindicació permanent de Grècia davant del Regne Unit des de la iniciativa de la ministra Mercouri.
En vida va rebre l’homenatge públic de nombrosos artistes d’arreu del món (Nana Mouskouri, Dalida, Camilo Sesto…). El Premi Melina Mercuori, atorgat cada any per la UNESCO a la millor salvaguarda i gestió dels paisatges culturals, és també un bell recordatori de la seva obra.
Després del seu traspàs, la Fundació Melina Mercouri, per la que va vetllar el seu marit Jules Dassin fins a la seva mort el 2008, preserva i manté tant el seu llegat com el desenvolupament de les iniciatives que Melina va impulsar al llarg de la seva vida. Una vida que és, per si mateixa, un exemple de compromís polític amb la cultura i amb el paper de la dona en la societat moderna. Un paper que no es pot veure coartat ni retallat per les tradicions o els costums, com ella es va cuidar de demostrar vivint-la amb una intensa llibertat.
C.V.M.
Melina Mercouri: actriz, antifascista y defensora de la cultura