Transcorreguts més de mil dies des de la fracassada invasió russa d’Ucraïna, la guerra de trinxeres continua rugint a les planes del Don i del Dniéper. La sang de més de 600.000 joves russos (entre morts i ferits) i als voltants de 200.000 joves ucraïnesos ha regat les sempre fèrtils estepes de l’est d’Europa. Centenars de milers de tones d’acer i altres metalls, sota la forma de vehicles i aparells militars carbonitzats, romanen abandonades entre els sembrats dels cereals d’hivern. Desenes de milions de mines, antipersona i antimaterial, assetgen la integritat física de milions de persones. Siguin o no combatents. Sobre aquest panorama apocalíptic plana la idea exposada, amb fermesa i rigor, per Daron Acemoglu i Simon Johnson en el seu text aquí comentat: les democràcies no poden permetre una victòria russa en els camps ensangonats d’Ucraïna. Fer-ho implicaria beneir que un règim autocràtic pot, per la força, canviar les fronteres i amenaçar l’existència d’un Estat democràtic.
Sense perdre de vista que els recents bombardejos d’Israel, al sud del Líban, a la vall de la Bekaa, i a la mateixa capital libanesa (Beirut), han debilitat la cohesió de la comunitat internacional davant la invasió russa (la percebuda com a reacció tèbia “d’Occident”-bàsicament dels EUA- a les accions ultra agressives del govern de Bibi Netanyahu ha permès a alguns països buscar posicions més “equidistants” en relació amb Rússia i als seus aliats-Bielorússia, Iran i Corea del Nord- en l’atac a Ucraïna), les raons esgrimides per Acemoglu i Johnson el febrer del 2023 continuen vigents.
En la seva enraonada argumentació, els autors del seu aleshores recent llibre (Power and Progress: Our Thousand-year Struggle Over Technology and Progress), exposaven que la invasió certificava el fracàs de la ‘teoria de la modernització’, elaborada a partir de la caiguda del Mur de Berlín, segons la qual en augmentar la seva riquesa els Estats esdevenen automàticament més democràtics. La prova és clarament contrària en els casos de la pròspera evolució de la mateixa Rússia de Putin, la Xina de Xi o dels Estats petroliers del Golf Pèrsic.
També donaven per desmentida la teoria que l’evolució tecnològica es dona de forma més ràpida en els règims democràtics que en les autocràcies. La poderosa i veloç transferència de tecnologies efectuada durant les darreres dècades de globalització del comerç i de deslocalització industrial ha xocat amb miratges com el de les “primaveres àrabs” en les que les TI varen demostrar la seva plasticitat en acabar servint per reforçar la capacitat dels governs autoritaris per controlar la població. Cosa que també s’ha vist durant les recents manifestacions a Hong Kong.
Acemoglu i Johnson afirmàvem (afirmen) que les transferències tecnològiques han estat contraproduents. L’augment de la prosperitat dels països autocràtics no ha fet que les seves elits (les majors beneficiàries de la recentment adquirida prosperitat) s’inclinin cap a la democràcia. En conclusió, la major tecnificació dels Estats autocràtics, mercès de les esmentades globalització i deslocalització industrial, està servint al bàndol rus de la invasió d’Ucraïna per la via de les transferències tecnològiques a països tercers (els autors mencionen, amb aquest estatus, específicament la Xina de Xi, però sense dubte es pot posar en el mateix sac la Turquia d’Erdogan). No es pot permetre que, en aquestes condicions, a més Rússia tingui èxit en la seva agressió a un Estat democràtic, encara que la democràcia sigui tan fràgil com la que va donar lloc a la victòria electoral de Viktor Zelensky.
Unes reflexions que, a més de profundes, resulten encertades i oportunes. I plenament vigents vint mesos després de la seva publicació original en anglès. Caldrà veure, després de la recent victòria electoral de Donald Trump als EUA, com evoluciona la situació bèl·lica a Ucraïna. Els darrers moviments de l’administració Biden i la resposta de Putin no donen gaires esperances a una conclusió del conflicte favorable als interessos de la democràcia i, per tant, als interessos dels europeus i de la UE.
C.V.M.
Daron Acemoglu (Istanbul, Turquia, 1967): Economista turc d’origen armeni. Format a l’istanbulí Galatasaray Lisese, va completar la seva formació universitària a la University of York. Es va doctorar en Economia a la LSE, on també va exercir de professor durant dos anys. Actualment és un destacat investigador i professor del MIT. Recent receptor del Premi Nobel d’Economia 2024, juntament amb dos dels coautors dels seus principals treballs (Simon Johnson i James Alan Robinson). Les seves àrees de recerca principals són l’economia política i el desenvolupament econòmic. Entre les seves nombroses publicacions, destaquen el llibre Why Nations Fail (2012) coescrit amb James A. Robinson. El seu llibre més recent Power and Progress (2023) coescrit amb Simon Johnson, ha obert en canal el debat sobre la globalització i les transferències de tecnologia de les democràcies als règims totalitaris.
Simon Johnson (Sheffield, Regne Unit, 1963): Economista britànic nacionalitzat als EUA. Va començar la seva formació a l’oxfordià Corpus Christi College. Després del seu pas per la Universitat de Manchester, va treballar durant uns anys a Harvard. Posteriorment (2007-2008) va esdevenir economista en cap de l’FMI. En acabar aquesta etapa va retornar al MIT, al que ja estava vinculat des del 1997. Les seves àrees de recerca són l’economia política i el desenvolupament econòmic. Entre múltiples publicacions anteriors a la present, destaca 13 bankers: The Wall Street Takeover and The Next Financial Meltdown escrit per identificar els orígens de la Gran Recessió. El seu darrer llibre és Power and Progress, coescrit amb Daron Acemoglu, amb qui també ha compartit el Premi Nobel d’Economia 2024.
Pourquoi la victoire de l’Ukraine est nécessaire à la démocratie – Telos