El llibre Social Democracy d’Eunice Goes ofereix una visió panoràmica de l’evolució de la socialdemocràcia europea al llarg del temps. L’autora presenta aquesta història en quatre grans actes, des de la seva formació fins als reptes actuals, passant pels canvis ideològics i polítics que han modelat aquest moviment polític.
1. La via parlamentària cap al socialisme
La socialdemocràcia va sorgir a mitjan segle XIX com una resposta als processos d’industrialització i democratització a Europa. Els seus inicis estaven marcats per la influència del marxisme i la lluita per la justícia social mitjançant la participació en les institucions democràtiques. Amb el temps, els socialdemòcrates van optar per una estratègia reformista, distanciant-se de les revolucions proletàries i apostant per canvis graduals mitjançant la legislació i la participació electoral. Aquest període es va veure marcat per tensions internes entre els que defensaven una revolució i els qui preferien una transició democràtica cap al socialisme.
2. La socialdemocràcia abraça el capitalisme
Durant el segle XX, especialment després de la Segona Guerra Mundial, els partits socialdemòcrates van adoptar una postura més conciliadora amb el capitalisme. En comptes de buscar la seva abolició, van treballar per reformar-lo mitjançant la regulació estatal i la creació de l’estat del benestar. Aquest canvi va culminar amb un nou programa al congrés del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) celebrat a la ciutat de Bad Godesberg el 1959, en què va formalitzar l’abandonament del marxisme i la seva aposta per una economia mixta. Aquest enfocament va permetre als socialdemòcrates governar a diversos països europeus durant dècades, tot impulsant polítiques de redistribució i protecció social.
3. La Tercera Via i la crisi de la socialdemocràcia
A finals del segle XX, la globalització i la crisi de l’estat del benestar van portar a una nova reformulació de la socialdemocràcia. Líders com Tony Blair al Regne Unit i Gerhard Schröder a Alemanya van desenvolupar la Tercera Via, un model que intentava combinar els valors tradicionals de la socialdemocràcia amb les realitats d’una economia globalitzada. Això es va traduir en una acceptació de polítiques neoliberals, com la flexibilització laboral i la reducció de la despesa pública. Tot i que inicialment aquesta estratègia va suposar èxits electorals, amb el temps va generar un descontentament entre els votants tradicionals de l’esquerra, que van percebre una pèrdua dels principis socialdemòcrates fonamentals. Aquest qüestionament es va produir de forma clara durant la crisi del 2008, que va posar de manifest que el neorevisionisme socialdemòcrata dels anys noranta no va suposar una estratègia que garantís la supervivència de la socialdemocràcia a l’Europa del segle XXI.
4. La socialdemocràcia en un món fragmentat
Després de la crisi financera de 2008, molts partits socialdemòcrates van patir derrotes electorals i van perdre suport enfront de noves forces polítiques, tant d’esquerra com de dreta. La seva gestió de les polítiques d’austeritat va generar una pèrdua de credibilitat, i en molts casos, els partits socialdemòcrates van ser relegats a posicions secundàries o es van veure forçats a coalicions amb partits conservadors. Les fragmentacions dels sistemes de partits i l’aparició de noves forces polítiques han generat també noves necessitats i noves aritmètiques, com mostra, entre altres casos analitzats per l’autora, la situació a Espanya. En aquest context, han sorgit debats sobre el futur de la socialdemocràcia, amb alguns partits intentant recuperar una agenda més progressista i d’altres adaptant-se a les noves condicions polítiques i econòmiques.
La conclusió: un futur obert
L’autora conclou que la socialdemocràcia encara té un paper a jugar en la política europea, però que ha de redefinir la seva agenda per respondre als reptes actuals, com la desigualtat creixent, la crisi climàtica i la fragmentació política. Això podria implicar un retorn als valors tradicionals d’igualtat i justícia social, però adaptats a un context globalitzat i tecnològicament avançat. Molts dels reptes als quals s’han enfrontat els partits socialdemòcrates han estat el resultat de les seves pròpies decisions i eleccions, que es reflectien les seves pròpies interpretacions de les doctrines socialdemòcrates, així com la seva comprensió de com portar-les a terme en les circumstàncies concretes en què es trobaven. Segons l’autora, això implica que la principal condició per a la revitalització de la socialdemocràcia europea és un compromís amb els seus objectius i valors. Considera, però que, de moment, en aquest període d’interregne, el futur de la socialdemocràcia continua sent incert però obert.
E.P.
Eunice Goes (Brussel·les, 1971) és una politòloga belga, llicenciada en Relacions Internacionals per la Universidade Lusíada de Lisboa el 1994. Va obtenir un Màster en Política a la Universitat de Warwick el 1997 i es va doctorar en Ciència Política a la London School of Economics and Political Science el 2002. Des del 2008 és professora de Política a la Richmond American University London. Les seves àrees d’expertesa inclouen la política de partits britànics, la relació del Regne Unit amb Europa i la política europea, amb un interès especial en el paper de les idees en la política. És autora de llibres com The Labour Party Under Ed Miliband: Trying But Failing to Renew Social Democracy (2016) i Social Democracy (2024).