La primera part, «Quan les desigualtats es troben amb el gènere», serveix per emmarcar conceptes ideològics clau per comprendre com les diferències sexuals purament anatòmiques entre dones i homes i els rols de gènere socialment construïts s’utilitzen en les estratègies de poder per normalitzar la desigualtat, la discriminació i la dominació.
Durant els anys 70 i 80 el debat teòric i polític es va centrar en el concepte de gènere entès com “els rols socialment construïts, comportaments, activitats i atributs que una societat considera com a apropiats per a homes i dones sobre la base d’estereotips” i es va utilitzar com a categoria d’anàlisi de la realitat social per conèixer objectivament les relacions de poder entre homes i dones, i poder definir polítiques per garantir la igualtat real de drets i oportunitats.
En els 90 es va impulsar, gràcies a la IV Conferència sobre la Dona de l’ONU a Beijing, la transversalitat de la perspectiva de gènere en totes les polítiques públiques (mainstreaming). També es va posar el focus en la socialització masclista com a base del patriarcat, i es van fomentar polítiques de “deconstrucció” del rol “mascle alfa” per ajudar els nens i homes a deslliurar-se d’aquesta socialització que també els afecta negativament a ells i a la societat en general.
En paral·lel, des de finals dels 90 i amb més força durant el segle XXI, el concepte “gènere” va anar modificant el seu significat inicial cap a la “teoria del gènere” basat en Michel Foucault (el cos i la sexualitat com a construccions de poder) i Judith Butler que impulsa a trencar la distinció entre cossos biològics i gènere socialment construït, argumentant que la distinció biològica entre el cos masculí i femení és arbitrari i subjectiva, producte d’un ordre social basat en l’heteronormativitat i que la solució és la transgressió subjectiva, el reconeixement legal de ser qui sents que ets com a dret humà inalienable i garantir les polítiques inclusives en base en aquesta vivència personal.
La segona part “De la igualtat salarial a la democràcia paritària, la política d’igualtat de gènere de la UE” se centra a detallar cronològicament les diverses etapes de tractats internacionals on s’han anat integrant els valors feministes. Reivindica com a claus la xarxa de dones i institucions que, a escala internacional, van col·laborar: les reivindicacions d’organitzacions feministes (dins i fora de sindicats) dels anys 50 cap endavant exigint el vot de les dones, la igualtat de salaris i millores de condicions laborals per a les nenes i dones, els moviments feministes dels anys 70 mobilitzades per assolir la legalització dels mètodes de planificació familiar, abolir la discriminació dels codis civils de famílies que discriminaven les dones, etc. I detalla els grans reptes assolits fins al moment (igualtat salarial i millores laborals, garantir la planificació familiar, igualtat legal, protecció contra la violència masclista, paritat a les institucions, analitzar la realitat social amb dades objectives com el sexe i fer polítiques per lluitar contra la discriminació que pateixen nenes i dones, incloure la transversalitat de la visió feminista a totes les polítiques…).
La tercera part “Fent-ho realitat amb institucions, agents i eines” detalla l’estratègia de la UE per assolir la igualtat real el 2025:Viure lliures de violència i d’estereotips, en una economia i lideratges igualitaris, integrar el gènere i la interseccionalitat a totes les polítiques, i promoure la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones a tot el món. Per això és necessària la col·laboració de les institucions, els diversos agents socials i garantir eines (tractats, directives…). Reivindica el Conveni del Consell d’Europa sobre la prevenció i la lluita contra la violència contra les dones (‘Conveni d’Istanbul’) com el primer instrument internacional jurídicament vinculant pels països sobre la prevenció i la lluita contra la violència contra les dones i les nenes a escala internacional.
La quarta i darrera part és “Qüestions en joc” i analitza els reptes i oportunitats a què ha de fer front la UE per assolir la igualtat real legal i d’oportunitats per a tota la ciutadania. Com adverteix l’autora: “Si creiem que un altre món és possible, una societat més justa, respectuosa, sostenible, hem d’incloure-hi la perspectiva feminista. La UE té les polítiques més avançades en termes d’igualtat, però els seus beneficis no es reparteixen per igual (països, grups socials…) i, el més important, estem vivint actualment un moment de retrocés”.
R.Q.B
Agnès Hubert. Investigadora associada a PRESAGE (Programa de Recerca dels Sabers sobre el Gènere, a París), anteriorment va fer carrera a la Comissió Europea dedicada a la política europea d’igualtat entre dones i homes. Diplomada en Economia i en Ciència Política en Ciència Política de la Universitat de París I Panthéon-Sorbonne, ingressa a la Comissió Europea l’any 1981. És autora de dos libres (L’Europe et les Femmes, identities en mouvement i Democratie i Société de l’information en Europ” publicats a Apogée), i de nombrosos articles i contribucions als treballs acadèmics en els àmbits del gènere i de la integració europea.
The European Union and gender equality – Hubert, A. (FEPS, 2022)