Kjell Östberg és un vell conegut entre els socialdemòcrates suecs. Arrelat a la Universitat de Södertörn, aquest historiador ha estat una veu pública durant dècades en els seus esforços per estudiar i diagnosticar l’era més simbòlica de la democràcia sueca. Ha estat reconegut, per exemple, per la seva extensa biografia en dos volums d’Olof Palme, que malauradament no està traduïda. En aquest llibre més recent, l’historiador construeix sobre un bagatge considerable per plantejar una biografia no de cap líder, sinó de la socialdemocràcia com a projecte polític. En ordre cronològic, el llibre comença amb les darreres dècades del segle XIX. Fa un recorregut des dels orígens polítics de la socialdemocràcia sueca fins als darrers governs de Stefan Löfven (2014-2021).
El primer capítol mostra els orígens del partit en l’organització obrera, la formació d’un partit socialdemòcrata orientat al govern, i les primeres grans vagues de la dècada de 1900. El segon presenta Suècia en el context dels anys revolucionaris de 1917-1921, i com el partit va construir un nou programa polític orientat a reformar la democràcia burgesa. El tercer capítol aprofundeix en aquest viratge reformista dels socialdemòcrates durant els seus primers anys de govern, i el “shock de realitat” que això va suposar. El quart capítol descriu la renovació de la socialdemocràcia els anys 30 i el seu èxit com a força transformadora en tornar al govern. El cinquè capítol descriu la conformació intel·lectual i política del “model suec,” que va prendre forma els anys 50: estat de benestar, diàleg social i corporativisme. El sisè capítol aborda els problemes confrontats els anys 60 en l’estabilitat del model suec i les arrels de debats sobre l’equilibri entre creixement i igualtat que encara són centrals avui dia. El setè capítol descriu com la renovació del projecte socialista i l’expansió de l’estat van venir de la mà de nous moviments socials dels anys 60 (feminisme, ecologisme) i de la radicalització del moviment obrer, però també com el context econòmic va fer que el projecte comencés a descarrilar. El vuitè capítol descriu el gir liberal els anys 80, promogut fonamentalment pel lideratge d’Olof Palme, que va concebre aquesta nova política com a un impàs que finalment es va tornar les bases de la política socialdemòcrata futura. Östberg contrasta de manera interessant aquest gir “des de dalt” amb els anteriors, i aprofundeix en la manera en què Suècia va tornar-se ràpidament un país cabdal en la privatització de serveis. A les conclusions, l’autor fa balanç sobre els límits d’una llarga estratègia basada en el reformisme.
En essència, el llibre és una història detallada de la gènesi, evolució i declivi d’un partit, els socialdemòcrates suecs. Però també d’un moviment obrer, d’una administració pública mai vista, i d’una cultura política del benestar que va incorporar pràcticament tots els partits del país en el seu punt àlgid els anys 70. El fil conductor és cercar una explicació a la decebedora transició de la socialdemocràcia cap a una “nova” socialdemocràcia que, en efecte, havia deixat de ser-ho en molts aspectes —per exemple, anul·lant polítiques els anys 80 que només deu anys enrere havien estat cabdals en el seu programa (pp. 232-236). En aquesta línia d’investigació, Östberg proposa dues conclusions clares. Primer, apunta a la gradual decaiguda no només del moviment obrer, sinó d’un nombre d’altres col·lectius que havien estat la font de pressió i d’inspiració per a l’expansió de la socialdemocràcia. Per exemple, l’avenç pioner en polítiques de gènere els anys 70 va estar marcat per un sorgiment de l’organització feminista (pp. 189-191). Segon, apunta a la creixent influència d’una generació d’intel·lectuals que eren bàsicament economistes formats en les idees del moment (capítol 8).
Ambdues lògiques estan connectades: la manca de base social va trencar el flux d’idees i persones cap a dalt, i el partit va tendir cap a una política menys democràtica internament. Per exemple, mentre que durant els anys 60 i 70 els ministres d’economia havien estat sabaters, jardiners o educadors, ara els ministres d’economia i els experts a les comissions polítiques eren primordialment economistes. Aquestes idees connecten amb els arguments d’altres llibres que hem llegit a Pensament Socialista, sobre l’evolució ideològica del laborisme britànic o la formació intel·lectual dels partits socialdemòcrates europeus.
Aquests factors són fonamentals per explicar com el programa més conservador de la socialdemocràcia sueca va ser el resultat no d’un canvi a la cultura política del país, sinó d’un canvi d’estructura política interna i de pressions externes (l’economia global no era favorable i els mitjans d’esquerres, per exemple, havien perdut la guerra mediàtica). La victòria electoral de 1982, que va portar els socialdemòcrates cap a les reformes més dramàtiques, va ser una victòria d’un programa que prometia exactament el contrari. En un context en què Suècia encara és admirat com un país punter en drets socials, l’autor es pregunta per què no hem estat més crítics amb aquest declivi. Amb aquest objectiu, ens ofereix un llibre que presenta de manera sintètica un diagnòstic del qual en podem aprendre lliçons clares per al futur.
R.K.
Kjell Östberg (1948) és professor d’Història a la Universitat de Södertörn. És un expert amb anys de dedicació a l’estudi de la socialdemocràcia sueca, i més en general de la història dels moviments obrers. El seu treball inclou una important biografia d’Olof Palme, l’estudi dels moviments socials a Suècia els anys 60 i 70 i, més recentment, un projecte sobre la relació entre democratització i moviments socials.
The Rise and Fall of Swedish Social Democracy – Östberg, K. (Verso, 2024)