Amb un subtítol que centra el recorregut d’aquest treball, “De la classe adscriptiva a la identitat electiva”, l’autor fa una anàlisi històrica, sociològica i política de “la trampa de la diversitat” i del “refugi identitari” fomentat des del neoliberalisme per fragmentar la classe treballadora i, de pas, fer negoci a l’actual gig economy i món digital. Per últim, detalla les desigualtats i injustícies que això genera.
Burgaya analitza com els sentiments d’inseguretat i por són presents a la majoria dels àmbits de la nostra vida: por a perdre la feina en aquest món global cada cop més digitalitzat i robotitzat, por a la immigració que ens arriba cercant oportunitats, por als atacs terroristes (des de les torres bessones a atacs a ciutats europees), por sanitària a virus cada cop més globals (des de l’Ebola al coronavirus), por a les guerres més presents i properes a Occident, por a fenòmens climàtics cada cop més virulents, etc.
Per part de la classe treballadora hi ha un gran sentiment de por a perdre el poc que es té i va acompanyat d’una sensació de desemparament, inquietud i temor. Aquest “poder de la por” és aprofitat pels populismes de dreta i esquerra que recullen especialment el desconcert de la classe mitjana i baixa que no troba resposta a les seves pors en els partits d’esquerra clàssica.
Els partits d’esquerres que, des dels anys seixanta havien basat el seu programa polític en la defensa dels drets de la classe obrera, han anat ampliant la seva agenda política acollint noves lluites presents a la societat i que van més enllà del materialisme clàssic, com són el feminisme, el pacifisme, l’ecologisme, els drets LGTBI, el capacitacisme, l’animalisme… Les justes i necessàries reivindicacions de respecte a la diversitat (d’ètnia, discapacitat, orientació sexual…) han anat capgirant fins a centrar l’agenda de certs partits polítics suposadament progressistes basats en el postmaterialisme, el relativisme (científic, polític i cultural) i la subjectivitat individual, tres valors que entren en contradicció amb la base ideològica materialista, objectiva i de lluita conjunta de l’esquerra clàssica. Aquests partits centren la seva agenda en la defensa de les identitats particulars amb l’objectiu de fomentar la subjectivitat i redefinir-la com a dret humà.
L’autor analitza aquest marc postmaterialista, amb una societat sacsejada per la por i la inseguretat, convençuda que no hi ha pla B al capitalisme ferotge de la gig economy (sense drets ni treballs dignes) i de l’economia digital, i on aquestes forces suposadament progressistes blanquegen el neoliberalisme més salvatge: mentre els partits ultraliberals de dretes defensen la desregulació de l’economia (què es pot comprar i vendre) basant-se en les regles del lliure mercat, els partits postmoderns legitimen la compra i venda de tot basant-se en el “dret al desig” de qui compra i el “dret al consentiment” de qui ven.
L’autor denuncia que el neoliberalisme ha fomentat aquests partits amb l’objectiu no només de fragmentar la identitat de la classe treballadora, sinó també de legitimar el negoci sense límits, inclús, del propi cos, redefinint com a dret humà la decisió final de què pot ser objecte de compra i venda, basant-se només en la voluntat individual i subjectiva (nadons, prostitució, operacions en el nostre cos sa…), sense analitzar les conseqüències, i donant com a resultat una societat decadent i malalta (polarització social, desigualtats, empobriment, solitud, ansietat i problemes mentals, abús d’opiacis…).
L’autor denuncia com el sentiment de l’individualisme s’ha imposat al del col·lectiu, fent que la nostra societat s’estigui convertint en un agregat de subjectivitats que exigeixen reconeixement com adret humà dins la seva singularitat, trencant la unió de lluites comunes i posant les persones, especialment les més vulnerables, al servei del mercat. També és molt crític amb la confusió dels partits populistes d’esquerra que han caigut a la “trampa de la diversitat” i del “refugi identitari” fomentat des del neoliberalisme, per fer-los oblidar l’agenda comuna de lluita de la classe treballadora i de reformes polítiques econòmiques estructurals, que ajudin a emancipar tota la societat, dins la seva pluralitat de singularitats i particularitats, i fer la ciutadania lliure de tota mena de subjugacions econòmiques, socials i culturals.
Escrit des d’una visió crítica, esdevé una lectura imprescindible per reflexionar cap a on ens porten els partits de l’esquerra populista en aquests temps de confusió ideològica, on es fomenta l’individualisme postmaterial enfront de la lluita comuna per assolir millores polítiques i econòmiques estructurals que permetin emancipar-se tota la societat en conjunt.
El llibre presenta una bibliografia àmplia i específica tant en l’àmbit polític, històric, i sociològic, molt diversa en temes que van des de l’estat de benestar, l’augment del populisme, l’anàlisi del capitalisme, fins a la globalització i la democràcia.
R.Q.B.
Josep Burgaya i Riera (les Masies de Voltregà, 1960) és un historiador i polític català. Doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, des de 1986 és professor titular de la Universitat de Vic. Adscrit a la Facultat d’Empresa i Comunicació, de la qual va ser degà entre 1995 i el 2002, ha impartit docència en matèries d’història econòmica, d’evolució del pensament contemporani i d’organitzacions internacionals polítiques i econòmiques.
Entre el 2003 i el 2011, va ser regidor de l’Ajuntament de Vic en representació del PSC, on va ser tinent d’alcalde d’Economia i Hisenda.
Articulista i col·laborador habitual en diversos mitjans, ha escrit, entre d’altres, El futur ja no és el que era. Reflexions d’urgència en temps d’incerteses (Prosa, 2013), i L’estat del benestar i els seus detractors. A propòsit dels orígens i el dilema del model social europeu en temps de crisi (Octaedro, 2013) i Economia de l’absurd. Quan comprar més barat contribueix a quedar-se sense feina (TresiQuatre, 2014), obra amb la qual va obtenir el premi Joan Fuster 2013 d’assaig, en el marc dels Premis Octubre.