Tony Robert Judt (Londres, 2 de gener de 1948 – Nova York, 6 d’agost de 2010), era fill d’una parella de jueus laics (Joseph i Stella) que eren molt representatius de l’emigració dels jueus de l’est d’Europa cap a Occident. La família de la seva mare havia emigrat de Rússia i Romania, mentre que el seu pare var néixer a Bèlgica i de nen va acompanyar la seva família primer a Irlanda i després a Anglaterra, on va conèixer la seva futura dona i on va néixer el seu fill Tony. La llengua principal de la família era l’anglès, però el petit Tony parlava sovint francès amb el seu pare i la seva família.

Després d’acabar els estudis secundaris, Tony va ser alumne becat al King’s College de Cambridge i va ser el primer membre de la seva família a acabar l’escola secundària i anar a la universitat. A Cambridge es va fer molt amic del futur químic Martyn Poliakoff, que posteriorment es faria famós pel seu canal de YouTube “La taula periòdica dels vídeos”. Judt es va llicenciar en història l’any 1969 i, després de passar un any a l’École Normale Supérieur de París va completar el doctorat l’any 1972. Aquest mateix any es va integrar al claustre del King’s College, on va impartir classes d’Història moderna francesa fins al 1978. D’allà va anar a ensenyar Història social a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, però l’any 1980 va tornar al Regne Unit per impartir Ciències polítiques al St. Anne’s College d’Oxford. Finalment, el 1987 es va traslladar a la Universitat de Nova York, on va ocupar la càtedra Erich Maria Remarque d’estudis europeus fins a la seva mort.

Durant la seva etapa d’estudiant de secundària i d’universitat, Judt es considerava un sionista d’esquerres i durant els estius treballava en un kibbutz. Però després de la Guerra dels Sis Dies de 1967 es va allunyar del sionisme, perquè considerava que els sionistes d’esquerres eren “considerablement inconscients de les persones que havien estat expulsades del país… per fer possible la seva fantasia”. Aquest posicionament va marcar posteriorment les seves polèmiques sobre Israel i el conflicte amb els palestins.

Des del punt de vista personal, Judt es va casar tres vegades, la darrera amb la crítica de dansa de The New Republic, Jennifer Homans, amb la que va tenir dos fills.

El setembre de 2008 se li va diagnosticar una esclerosi lateral amiotròfica (ELA), que l’octubre de 2009 el va deixar paralitzat del coll cap avall i que finalment li va provocar la mort el 6 d’agost de 2010.

Judt va començar la seva carrera acadèmica com a especialista en la història social i política de la França contemporània, amb un interès especial pels orígens i l’evolució del socialisme francès. D’aquest període destaca el llibre Socialisme in Provence 1871-1914: A Study in the Origins of the French Modern Left, publicat l’any 1979. En obres posteriors adoptaria una visió més crítica de l’esquerra francesa i de la tradició marxista, fins a arribar a una crítica molt dura a Past Imperfect: French Intellectuals, 1944-1945, on retreia a intel·lectuals com Jean-Paul Sartre la seva “amnèsia moral” davant de les atrocitats de Stalin i l’estalinisme, i la seva manca de crítica al col·laboracionisme francès durant el règim de Vichy.

Aquesta crítica a la intel·lectualitat d’esquerres francesa i al marxisme el va portar a definir-se com a “socialdemòcrata universalista”.

Després de la publicació de Past Imperfect l’any 1992 (la primera edició en castellà, Pasado imperfecto, és de 2007), Judt va ampliar el camp d’estudi cap a la història europea, que va cristal·litzar a A Grand Illusion? el 1996 (edició en castellà de 2013) on analitza les perspectives de futur, pessimistes des del seu punt de vista, de la Unió Europea a causa de la distribució desigual dels beneficis que aporta la unió i la persistència de les divisions com a element definitori de la història europea. Els problemes plantejats per la Unió únicament es podran resoldre, segons Judt, amb un augment de la intervenció dels estats-nació, que han de redistribuir la riquesa i preservar el teixit social en descomposició de les seves societats.

Aquesta concepció del paper de l’Estat és el fil conductor de la seva obra més important, publicada l’any 2005, Postwar: A History of Europe Since 1945 (edició en castellà de 2006), on analitza la història europea des del final de la Segona Guerra Mundial fins a 2005 i que va rebre una gran acollida per part de la crítica i de la comunitat acadèmica, que va reconèixer el seu abast gairebé enciclopèdic sobre la història contemporània d’Europa.

L’últim llibre que va publicar quan ja es trobava malalt és Ill Fares the Land de 2010 (edicions en castellà i català del mateix any), que es considera el seu llibre més obertament polític, on lamenta la crisi dels ideals progressistes del segle XX i la substitució del keynesianisme solidari de la postguerra pel neoliberalisme depredador impulsat per Thatcher i Reagan. Judt planteja que el pacte social que va permetre la prosperitat de la postguerra ja no és vàlid i que cal tornar als ideals i valors socialdemòcrates per redactar un nou contracte social.

Capítol a part mereixen les seves polèmiques sobre Israel i la seva visió sobre el conflicte amb els palestins i el món àrab, que es va desenvolupar, sobretot, en les seves intervencions als mitjans de comunicació. Judt va passar de ser sionista d’esquerres a la seva joventut a ser un crític de la deriva d’Israel cap a un “estat ètnic bel·ligerant i intolerant mogut per la religió”. La seva proposta, presentada en un article a The New York Review of Books l’octubre de 2003, era un estat binacional que agrupés els territoris d’Israel, Gaza i Cisjordània amb igualtat de drets per israelians i palestins. Aquest posicionament va provocar una reacció visceral per part dels grups de pressió jueus als Estats Units que el van qualificar d’antisemita i van provocar la seva expulsió del consell de redacció de The New Republic. Aquesta situació es va repetir en diverses ocasions fins a la seva mort, però va mantenir la seva postura crítica amb la política d’Israel davant del conflicte amb els palestins.

L’obra acadèmica i intel·lectual va rebre en el seu moment un ampli reconeixement de la crítica especialitzada, que es va reflectir en la concessió del Premi Orwell l’any 2009 per les contribucions de tota una vida al pensament polític britànic, o el Premi Hannah Arendt de Pensament Polític concedit per la Fundació Heinrich Böll i el govern de Bremen, l’any 2007.

Però no van faltar les veus crítiques sobre els seus posicionaments polítics i la seva tasca com a historiador, assenyalant les mancances documentals de les seves anàlisis històriques i els salts lògics d’alguns dels seus arguments. En aquest sentit, cal citar únicament la nota crítica d’Eric Hobsbawm publicada a la London Review of Books el 26 d’abril de 2012 i l’anàlisi molt més extensa i incisiva del professor de la Universitat de Califòrnia a Berkeley Dylan Riley, publicat a la New Left Review al número de setembre-octubre de 2011, que considera que Judt era més un polemista que un historiador i critica els seus canvis de punt de vista sense una justificació documental precisa.

En qualsevol cas, es tracta una figura destacada i imprescindible, que va contribuir a l’anàlisi del pensament socialista i va aportar elements per a la redefinició de la socialdemocràcia dels segle XXI.

F.G.L.